dissabte, 21 de juliol de 2012

Per la boca mor el rei


Fotografia de la roda de premsa en que el
monarca va demanar disculpes per la seva
actuació a Botswana.
Diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra; i és que d'ensopegades -físiques i verbals- va la cosa. Quan ja casi havíem oblidat el "no tornarà a passar" entonat pel nostre estimat monarca fa tot just 3 mesos, una ocurrència seva torna a omplir planes. Tots sabem que un trencament de maluc és una lesió molt complicada a certes edats, però Joan Carles no ha de patir per aquestes qüestions, i és que els calers que abnegadament proporcionem a la Casa Reial han permès que gaudim del més proper a un "Rei biònic".

Potser ha estat el maluc de titani o les crosses amb amortidors i llums reflectants les que el fan sentir-se amb força per afirmar -en una reunió informal amb periodistes a un avió privat- que "qualsevol altre encara estaria de baixa, però jo ja estic aquí, pencant". Algú li hauria de dir al nostre rei que encara que es tracti d'una reunió informal, els periodistes sempre estem amb la gravadora encesa, perquè ahir al matí es va poder trobar la seva ensopegada a gran part dels diaris nacionals.
Si és que tenim un senyor rei dels que ja no queden! Mentre els seus súbdits ens quedem aquí intentant aixecar el país, ell cuida les relacions internacionals -com qui no vol la cosa- amb la princesa Wittgenstein a Botswana. I és que no hi ha res que uneixi més -políticament parlant- que un safari al més pur estil La reina d'Àfrica. I ara que ja està recuperat i torna a "pencar", qualsevol dia el tornarem a veure caçant elefants al crit de: Per la pàtria! Això sí, el pròxim cop ha promès que ens avisarà per tal que sapiguem on van a parar els nostres impostos...què considerat! Quina sort tenim!

A més, el nostre rei és un orador nat, i si alguna cosa li hem de reconèixer és que té dots de còmic: tal i com estem últimament, amb l'IVA pels núvols, el rescat a la banca espanyola... el nostre estimat monarca encara vetlla per fer-nos riure -per no plorar-. I continuant amb les referències cinematogràfiques, diré que tot just ahir vaig veure la pel·lícula d'El discurs del Rei i no puc evitar veure certs paral·lelismes. Tot i que en el nostre cas, en lloc de contractar un logopeda, hauríem de fer que els nostres polítics amortitzessin els diners que cobren  i ensenyessin el monarca una mica de l'art de la correcció política i l'eufemisme que tant dominen.

 Crec que no és demanar tant al nostre "primer funcionari" -tal i com l'anomenen des del PP- que si més no, tingui un discurs digne d'un adult amb un càrrec representatiu. Durant els últims dies havia aconseguit que no hi paréssim massa atenció -cosa que no és cap mèrit, simplement és el que li pertoca-, però havia d'obrir la boca...

Però no crec que això el preocupi massa:  el balanceig de les onades al seu iot a Palma de Mallorca li farà oblidar la seva atapeïda agenda, tot i que no crec que es pugui relaxar gaire; i és que no crec anar massa errada quan dic que per la boca morirà el rei.

diumenge, 8 de juliol de 2012

Tard i malament

Guardem un minut de silenci. S'han preguntat mai d'on ve aquesta expressió? La va encunyar el soldat australià Edward George Honey, que va combatre al bàndol anglès durant la Primera Guerra Mundial. Ell v ser el primer en proposar restar en silenci durant dos minuts a les 11 del matí de l'11 de novembre del 1919 per commemorar el primer aniversari de l'armistici. D'aquesta manera es manifestava un record respectuós pels morts durant la guerra.

De fet, el concepte un minut de silenci és simbòlic; pot comprendre els tres minuts i mig que dura el Cant dels ocells de Pau Casals o, com en el cas dels partits de futbol, escassos 30 segons. El cas és mostrar respecte. Però si callem, si mantenim la quietud durant massa temps, caiem en el risc d'oblidar ; i és que hi ha silencis que freguen el menyspreu.

Aquest és el cas de l'atemptat d'ETA a Hipercor. Sembla er que hi ha certs temes que són tabú durant 364 dies al'any, però quan s'acosta l'efem`ride escoltem una veueta -que sovint es diu secretari- que ens diu que ja toca que preparem o confirmem assistència a algun esdeveniment social. Potser una ofrena floral o un quartet de corda en record a les víctimes...qualsevol cosa que faci semblar que ens preocupem.

I això és el que es va fer el passat 19 de juny, quan es complia un quart de segle de l'atemptat a Barcelona. Un acte "emotiu i sobri", segons EL PAÍS, organitzat per l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes (ACVOT), al qual van assistir els portaveus  líders de tots els partits polítics del panorama. erò ajuntant a tant polític durant l'efemèride d'un atemptat, hagués estat un miracle que no s'hagués convertit en un circ mediàtic ni en una exhibició de promeses i discursos solemnes en pro de la democràcia i lluita contra la violència.

Perquè no sóc jo qi diu que el silenci que ha envoltat l'esdeveniment del 19 de juny del 1987 ha estat excessiu. El mateix Minitre d'Interior, Jorge Fern´ndez Díaz, ho ha reconegut i s'ha justificat davant l'oblit que han viscut les víctimes durant 25 anys tot dient "millor tard que mai"...Una frase lapidària i contundent, una mostra de compromís futur -si se li pot dir així-, que va ser truncada poc després, quan va anunciar que no assistiria aquella mateixa tarda a l'acte en memòria de les víctimes...

Per què aquest silenci? El presentdor d'El món a Rac1, Jordi Basté, també s'ho preguntava al reportatge qe va preparar pel dia 19, amb motiu d l'aniversari d'Hipercor. Minuts després del final de l'emissió, Basté ens argumentava que "només en parlem durant les efemèrides perquè no es pot jugar amb les famílies, però ho hem de fer". A més, no va ser un atemptat qualsevol; va ser el primer que va afectar directament civils i, com si fos poc, un any després que 49.000 catalans votessin Herri Batasuna...

"Els catalans tenim una profunda admiració pels bascos, però ells van sempre a la seva" explica Basté. Serà admiració, el fet que ens sentim identificats amb el moviment nacionalista basc, el que ens fa mirar cap a una altra banda i callar? Perquè això no només ha passat amb Hipercor, el periodista Albert Om també va produir un documental per apartar el vel que es va córrer davant un altre acte d'ETA; el de la caserna de la Guàrdia Civil a Vic al 1991.

Tots dos reportatges estan tallats pel mateix patró; tant a ETA a la ciutat dels sants (d'Albert Om), com El món no oblida el que ens va passar (de Jordi Basté) expliquen la matança i denuncien el silenci envers un fet que va tenir lloc més de 20 anys enrere. Donen veu a les víctimes i, amb música de violí trist de fons, sorolls d'explosions i les històries més emotives -expressament triades-, donen forma al que no es va explicar durant el temps de quietud.

Potser és veritat el que diu Jordi Basté, que no són treballs pensats per "provocar la llàgrima fàcil; va ser un fet realment fort, que va passar a casa i que emociona per sí sol". Potser sí. Però no em negaran que fer llenya de l'arbre caigut i buscar el morbo -això que tant funciona a les cadenes d'aquest país- és fàcil i rendible.

Durant els actes de record a les víctimes, el Ministre d'Interior no va ser l'únic que va demanar disculpes pel silenci dels últims anys. El lehendakari Patxi López va destacar "la superioritat moral de les víctimes davant els silencis llargs, els menyspreus i els oblits eterns"...una disculpa aparentment sincera que va venir seguida d'una estratègia política disfressada de complicitat amb les víctimes, als que va assegurar que "ens continueu fent falta per tal que l'oblit no cobreixi la responsabilitat passada i fer irreversible el final d'ETA"...

Ara. Un quart de segle després es demana perdó i es destaca que els afectats no hagin demanat mai "l'ull per ull" i què se n'ha fet dels últims 25 anys? S'alava la serenitat amb que els familiars han afrontat els fets però ningú no diu que no se'ls va proporcionar cap tipus d'ajuda psicològica fins el 2003, de la mà de l'ACVOT. Precisament va ser el president d'aquesta associació, Jose Vargas, qui va recuperar el veritable esperit de l'acte, recordant que les víctimes són precissament això, i no pas una tàctica electoral més.

En aquest sentit, Vargas va criticar la "forma circense" de les trobades que s'estan celebrant durant els últims mesos entre víctimes i etarres que es mostren penedits. No es tracta d'un tema prou interessant, intens i peculiar com per captar l'atenció de l'espectador pel seu sol contingut informatiu? Cal, doncs, tractar-ho de manera tan apocalíptica i sensacionalista com ho va fer -i com ja ens té acostumats- El Gran Debate de Tele5?

No oblidem que la qüestió d'ETA és una constant al nostre panorama polític i el partit que aconsegueixi resoldre-ho guanyarà la loteria. Però mantenir un llarg silenci i trencr-lo per demanar disculpes tardanes i que els mitjans tractin el tema com si d'un esdeveniment de la premsa del cor es tractés no és ni professional ni étic. I no compensa ni de bon tros. Però què importa, "Millor tard que mai", oi?

dilluns, 18 de juny de 2012

Res no és blanc ni negre

"Aquest no és un llibre sobre Àfrica, sinó sobre algunes persones d'allà. És un continent massa gran per descriure'l. Només per comoditat diem Àfrica. En realitat, llevat del nom geogràfic, Àfrica no existeix". Aquesta magistral descripció del continent negre que obre el llibre Ébano, mostra des de la primera línia el caràcter que marcarà les 340 pàgines que conformen l'obra. Amb un estil simple, profund i tremendament humà, Kapuscinski mostra la veritat africana, fugint dels tòpics i convencionalismes.
Sovint es diu que Kapuscinski va ser un dels millors reporters del segle XX i aquest llibre no fa més que confirmar-ho. És l'exemple perfecte de com barrejar informació, filosofia i història en una espècie de diari personal que narra la seva experiència arreu del continent. Un total de 29 cròniques ens passegen per una Àfrica que viu els anys de descolonització amb optimisme però que acaba sumida en genocidis i guerres civils.  

Però l'ànima del llibre la trobem en el fet que els textos del polonès no són el resultat de visites oficials a consolats, entrevistes amb polítics o rodes de premsa. El periodista es va deixar contagiar per la calor, el calmat ritme de vida i va deixar que l'esperit d'Àfrica corregués per les seves venes. Va anar més enllà. Va aconseguir superar l'eurocentrisme que ens domina i fer el que tot reporter hauria de fer: viure.

En aquest llibre, Kapuscinski demostra que per tractar els conflictes polítics s'ha de fugir dels parlaments i acostar-se al poble. Recupera l'esperit intrèpid del reporter que la comoditat dels comunicats oficials ens ha pres, i ens recorda l'essència del bon periodisme. És per això que pot parlar de l'Àfrica pura, abandonant els estereotips racials i convertint-se un igual; tot superant les diferències entre blancs i negres.

I és que el polonès va viure la vida africana; va patir els efectes de la calor, va travessar deserts per anar a la recerca d'aigua, va presenciar els canvis polítics com un ciutadà més i, inclús, va arribar a sofrir de malària. És aquest desig de viure el continent el que el va portar a entendre que les diferències racials no són naturals, sinó que són fruit de la falta de curiositat de l'europeu, tancat a noves cultures. "El blanc no veu més que la superfície d'Àfrica, com si no cregués que darrera cada cosa es pot amagar un misteri".

I és precisament això el que, com a periodistes, ens ensenya el llibre; Kapuscinski va preguntar per tot, es va interessar per cada detall i va ser aquesta actitud la que el va portar a entendre que Àfrica en sí mateixa és una paradoxa. Un indret paupèrrim, on la fam i la misèria estan a l'ordre del dia és, a la vegada, dels territoris més rics en colors, història i convivència. En altres paraules, la seva tasca periodística l'ha fet arribar entendre que no són tantes les coses que ens diferencien, que res no és blanc ni negre.

Tres realitats creuades


El nom de la directora Patricia Ferreira està tornant a sonar amb força des que va tornar a sorprendre amb la seva última creació. Passats 11 anys del debut amb Sé quien eres, continua fent màgia amb el cine, tot mostrant una visió alternativa i humana de les realitats més quotidianes.

Tres nanos. Un institut. Pares que no comprenen els seus fills. Alcohol...En contra del que molts podrien pensar, Els nens salvatges no es tracta del típic i tòpic sant tornem-hi a la misèria adolescent, sinó que aconsegueix anar més enllà de la capa de superficialitats i dibuixar un retrat creïble de la realitat juvenil. Es tracta de la història de tres joves barcelonins provinents de realitats familiars molt diferents que, sense saber ben bé com, es creuen durant un breu període de temps que canviarà les seves vides per sempre.

 La cineasta feia temps que anava al darrera d'una història sobre adolescents i presenta un film treballat i molt ben documentat que -potser, gràcies a la seva formació periodística- mostra una visió real del món d'uns estudiants de la ESO. Això no hagués estat possible sense la tasca d'uns actors joves, però no per això insegurs davant les càmeres. Cal destacar la naturalitat amb la que Marina Comas (Pa Negre) i Àlex Moner (Polseres Vermelles) defineixen uns personatges sense deixar-se intimidar per la seva complexitat.

Però per aconseguir la qualitat d'Els nens salvatges no és suficient una bona fotografia, una banda sonora sempre adequada, ni uns actors interessants. La clau es troba en el tractament temporal que en fa la directora; petits flashbacks que desordenen la trama -que d'altra manera hagués pogut resultar vulgar- i que, poc a poc, dispensen la informació necessària per seguir l'argument. És aquest recurs el que fa que l'espectador mantingui des del primer moment la tensió de saber que el desenllaç serà tràgic. Gota a gota, aporta petits detalls sobre els desitjos, frustracions i malestars dels personatges, fins el punt que els arribem a conèixer millor que ells mateixos.

Això converteix l'obra de Ferreira en una pel·lícula arriscada que pot resultar anodina per alguns, però serà considerada magnífica per altres. I és que, sense anar més lluny, només cal veure que al Festival de Málaga aquest film que planteja preguntes però no mostra respostes, agrada. Tant és així que ha estat guardonada amb el premi a millor pel·lícula.

El que està clar és que no deixarà ningú indiferent, tant si agrada com si no, mantindrà l'espectador submergit en la trama durant una bona estona, analitzant alguns moments clau, com la inesperada resolució de la pel·lícula, amb un final que quedarà gravat a foc.

Sigui quina sigui l'opinió que mereixi la cinta, ningú no negarà que escapa a la concepció de l'adolescència a la que el cinema ens té acostumats; no conté la guinda moral de films com Ments perilloses, que ens ensenya que tots els joves són bons i mereixen la segona oportunitat que la seva situació social no els ha aportat. Els nens salvatges ens mostra la realitat tal com és: crua, dura i sense marxa enrere.

És simplement una història més, sobre tres nois molt diferents que s'uniran en una amistat -per casualitat o no- que farà explotar les seves vides i els projectarà cap a destins molt separats que no es tornaran a ajuntar mai més. Un relat sobre tres realitats creuades que ens deixa amb una reflexió: qui és realment el salvatge?

dimarts, 5 de juny de 2012

Ole, ole y ole


Un torero salta al ruedo, bien ataviado con el traje de luces y la montera, elegante y valiente, amparado por los bravos de la gradería. Aferra la espada con puño decidido, sabiendo que se enfrentará a unos salvajes toros de la raza Crisiseconómica. No puede vacilar, otros han caído antes...                                                 

La gente se pone en pié para recibir al primero de ellos; se trata de un feroz Miura llamado Sanidad. Después de recortarle un par de veces, sin dificultad, tumbó a la bestia con una buena estocada y, mirándole a los ojos, remató la faena con una puntilla precisa y letal. El segundo, apodado Educación, fue más difícil de recortar; una cornada rozó el brazo del torero, pero a pesar de ello, se mantuvo firme. Hicieron falta un par de verónicas hasta que hubo mareado al toro, para asestarle la estocada final. Fue una corrida complicada pero el matador consiguió salir del ruedo con las dos orejas de Sanidad y el rabo de Educación.
Y es que, si hay algo que caracteriza a este país, es que se tienen las prioridades muy claras; si podemos hundir bien la espada en la Sanidad y asestar las banderillas en la Educación, para qué necesitamos más orejas? Hagamos un par de verónicas y perdonemos la vida a otras bestias como la Iglesia o el Fútbol.
Como dirían los Ketama, "no estamos locos, sabemos lo que queremos"...¡Y tanto! Que se lo digan a los cacereños de Guijo de Galisteo que, si les dan a escoger entre destinar 15.000 euros en corridas o en creación de empleo, la duda les ofende...¿Qué pregunta es esa? Donde esté un buen Miura, ¡que se quite un sueldo!
Porque, si creían que la situación ya era demasiado acusada como para decir, "tranquilos, España va bien", se equivocan. Dos de los tres pueblos que han participado en el referéndum consideran que la situación no está tan mal, que un toro le quita las penas a cualquiera. Sólo 181 sufridores de los 423 que han participado en las votaciones prefieren destinar el dinero a crear puestos de trabajo. Se ve que un 25% de desempleo entre los vecinos no es tan preocupante...
Ya decía el Ayuntamiento que podía pasar cualquier cosa, porque en el pueblo había una gran tradición torera, pero me da a mí que los parados de Guijo de Galisteo esperaban un poquitín más de comprensión de sus queridos vecinos. Pero, oigan, ¡pelillos a la mar! Así por lo menos tendremos alguna manera de entretenernos en la cola del INEM...
Esto demuestra que todo es posible, aún hoy, en pleno 2012 todavía queda quién cree que los toros no sufren, que sólo existen para ser toreados; qué gran verdad dijo Vargas Llosa el pasado lunes en TVE cuando afirmó que si "a un toro le preguntamos si prefiere morir en el ruedo o dejar de existir, querría vivir para acabar muriendo en una corrida". Todo esto supone una gran revelación, quién sabe si mañana en Catalunya abrimos los ojos y volvemos a aceptar la tauromaquia en la Monumental...Si es que...¡tres Olés por las mentes pensantes de este país!

La táctica avestruz


Nuestro querido ministro de Educación, Cultura y Deporte es igualito a un avestruz. Y no me refiero sólo a que el señor Wert parezca una ave desplumada y con cara de loco -que también- sino a que ambas bestias comparten la cobardía. Así como unos, en ver que se acerca un león, esconden la cabeza debajo de la tierra; otros sepultan los problemas bajo una gruesa capa de excusas y patéticos eufemismos políticos y...voilà!  Problema resuelto.

Cerremos los ojos, dejemos que Wert agite su varita y diga las palabras mágicas "adoctrinamiento ideológico" y, de golpe, los gays han desaparecido del panorama educativo. Pero, amigo mío, le confesaré algo...cuando saque la cabeza del agujero que ha cavado en la tierra, los homosexuales seguirán ahí. Pero qué podemos esperar de un amante de la censura que dijo que "la Comunidad educativa no puede ser democrática"...¿Democracia? Menuda chorrada!

Aprovechemos que los niños son pequeñas esponjas y recreemos el experimento de La Ola...eliminemos la tolerancia, las referencias a las desigualdades sociales y plantemos la semilla de temas como el terrorismo o los nacionalismos excluyentes. Años después veremos cómo germina en ellos un odio irracional propio de la derecha de este país. ¡Qué sabio es usted al enseñar iniciativa en la economía privada! Mañana en los parvulitos se dejará de jugar al escondite para empezar a jugar en bolsa.

Y aún queda lo mejor de todo:  si alguien pregunta, diremos que esto es culpa de los padres y de la crisis económica. Pero todos recordamos que la película acaba con una absoluta pérdida de control...Así que, señor Wert, ya se puede esmerar en desempeñar un buen papel con los Deportes, porque a lo que a Cultura y Educación se refiere, ya no hay nada que hacer.

dimarts, 29 de maig de 2012

Déu els cria i ella...

Carta a sor María Gómez Valbuena


Em costa imaginar-me-la, tan fràgil i vella, mostrant una faceta freda i calculadora. Ha de tenir fusta d’actriu per poder aprofitar-se de vídues desvalgudes i de parelles desesperades sense despentinar-se. Què se sent fent la tasca d’una cigonya, repartint nadons a dojo, sense que li pertoqués? Suposo que amagar-se rere l’hàbit i la creu li ha facilitat la tasca: les monges són bones i ajuden als necessitats...

-------------------------------------------------------
Benvolguda sor María, primer de tot m’agradaria felicitar-la. S’ha guanyat el títol de Jekyll i Hide a pes.  Mantenir una trama tant complicada durant tants anys no deu ser pas fàcil...com s'ho ha fet per no enfonsar-se, per no caure? Vostè sola ha estat la creadora de tota una màfia, res a envejar als capos. Dirigir-se a una mare que acaba de donar a llum i dir-li que el seu fill ha mort demana molta sang freda: i, després, vendre la criatura a una família fent el paper de benefactora...Ningú sospitaria mai d’una monja...meravellós!

Va aconseguir crear-se un nom al món de les adopcions. De fet, a la Clínica Santa Cristina, tothom sabia que si volia un nen, vostè era la dona adequada. Però ningú no va veure la relació entre el seu fitxer de nens orfes i el fet que s’anunciés als diaris per ajudar vídues embarassades. Va aconseguir amagar-li fins i tot a la seva congregació, las Hijas de la Caridad, que ara assegura que “no posarà traves per tal que el cas s’investigui per la justícia”.

Ara tot ha sortit a la llum, però haver burlat les autoritats durant gairebé 30 anys té el seu mèrit...”pecadors els hi ha a totes bandes” com diu el portaveu de la congregació, però qui hagués pensat que l’autora de tot era una monja que havia interpretat a la seva manera el missatge de Déu? Que de cop i volta es va creure salvadora dels nounats condemnats a una família monoparental?

Un cop s’ha descobert tot, m’agradaria fer-li una pregunta: què se sent? Com és això de prendre un fill a una mare, de ser la causant de tanta felicitat i desgràcia en un sol acte? Com ho feia per no sucumbir davant els plors d’una dona que suplica veure el cadàver del seu fill? Suposo que, al seu parer, una vídua, adúltera o soltera no podia proporcionar una bona llar a un nen. Potser, al cap i a la fi, l’amor d’una mare no és suficient...

Si no tinc mal entès, la preocupació que tenia envers els nens era tal que els trucava per Nadal i els preguntava per les notes, si havien estat bons minyons...En declaracions recents, assegura que tot ho ha fet “pel bé dels nens” però, entre vostè i jo, és una qüestió de caritat o de diners? Fins on jo sé, la seva recompensa no era únicament moral, per haver fet un bon acte...

Sigui com sigui, ara ja tot s’ha acabat, les mares li han perdut la por i han reaccionat per trobar els seus fills. 30 anys de mentides i d’enganys han acabat per descórrer el vel i mostrar-la com “la monja que repartia nadons”, com aquella que s’ha dedicat a repartir els nens que, com diu la dita, Déu havia criat.


dimecres, 23 de maig de 2012

La pantalla indiscreta


Com se sol dir, tots els genis són bojos; només cal observar les excentricitats de Woody Allen davant i darrera les càmeres, o la passió de Dalí pels "ascetas con bayonetas y con tetas" com deien els Mecano. Únicament l'èxit permet certes rareses, i és que només a un jove precoç com Mark Zuckerberg, creador de Faceook, se li hagués acudit celebrar el dia que la seva empresa va entrar a borsa casant-se.  


No sé què pensarà Priscilla Chang de l'ordre de prioritats del seu marit, però sembla ser que fins ara tot els ha anat força bé: és el milionari més jove del món, va ser persona de l'any al 2010...Tota la seva vida sembla com una pel·lícula -que, per cert, es va fer i va guanyar 3 Òscars-. Però compte, que alguns genis excèntrics, com Vincent Van Gogh, van veure acabar la seva carrera de manera trepidant i en la més absoluta de les misèries.

 I és que, sense anar més lluny, dos dies després que el jove Zuckerberg canviés el seu estat de solter a casat, Facebook va arribar a desplomar-se un 13% a la borsa. Per què? Quin és el motiu pel qual la xarxa social més concorreguda després de Twitter ha protagonitzat aquest fracàs?

No aconsegueixo explicar-m'ho. Mirar sense ser vistos és el paradigma de les relacions socials actuals. Triem els nostres amics tenint en compte el seu aspecte físic -a partir d'una fotografia retocada amb photoshop- i en funció de la seva popularitat entre unes amistats que probablement ni coneix. Què millor que saber els gustos d'una persona sense haver de parlar-hi o demanar a un treballador en potència la seva contrasenya per estalviar-se l'entrevista de treball...

Facebook és una pantalla indiscreta que cada cop es torna més descarada. Però a diferència del que passava amb la finestra de Hitchcock, l'observador, enlloc de desesperar-se per trobar contacte físic, el defuig. I és que les relacions tradicionals ja estan passades de moda; res d'abraçades, ara el que es porta és un m'agrada per demostrar afecte...És per això que no aconsegueixo entendre com Facebook -que va ser creat per venjar-se d'una ex- no té èxit entre uns individus com els brokers, caracteritzats pels seus escrúpols.


 Doncs el periodista i economista especialitzat en tecnologia i negocis, Manuel Ángel Méndez, té la resposta. Es veu que la xarxa va sortir a borsa sobrevalorada i que, a més, circula un informe en que es valora a la baixa la seva projecció d'ingressos. Tot plegat va fer que els petits inversors decidissin dipositar els seus estalvis en accions més segures -tot i que, pobres, últimament se'ls acaben les opcions-.

Però jo trobo -amb les disculpes del senyor Méndez- que tot aquest argot econòmic és massa complicat. Prefereixo pensar que encara hi ha algú a qui aquesta xarxa d'ulls invisible que tot ho veu li mereix poca confiança. I és que, no ens equivoquem, Facebook és una molt bona idea -els 18 milions a la conta de Zuckerberg ho confirmen- però està mal orientada. Podria tractar-se d'una eina per facilitar les relacions socials però no fa més que complicar-les. De fet, només caldria comparar el número de relacions amoroses que han sorgit entre les publicacions i fotos de la xarxa amb les que s'han trencat gràcies a un m'agrada desafortunat...I si m'equivoco, que algú m'enviï un inbox i em corregeixi. 

dimarts, 22 de maig de 2012

No nos moverán de las aulas

Hola! En este caso, volveré a colgar la edición bilingüe, espero que disfrutéis leyendo y, compartáis o no mi propuesta....SOS EDU!


Durante los últimos meses, los estudiantes hemos salido a la calle a reivindicarnos, hacernos oír para decir que la educación es un derecho que actualmente ya no es accesible a todos. Pero tenemos un problema, y es que los políticos parecen tener una extraña capacidad para obviarnos y tergiversar la realidad. Por eso, con las 4 huelgas que hemos hecho en los 8 meses que llevamos de curso, les estamos poniendo en bandeja que nos llamen "vagos".
Así pues, aunque todo esto no sea cierto -el trabajo de las asambleas y el movimiento estudiantil lo demuestra-, creo que lo tendríamos que enfocar de una manera distinta. Si nos quejamos que nos recortan en educación, prohibir la entrada a clase con piquetes y huelgas indefinidas sólo sirve para tirarnos piedras sobre el tejado. Un país se levanta con cultura, con un pueblo educado y eso en la pública lo sabemos hacer muy bien; reivindiquémoslo. Demostrando que nos implicamos, que somos suficientemente inteligentes como para reducir la tasa de suspensos haremos ver que funcionamos, que recortarnos es un error.
Por eso, ayer en una un debate en una clase de la Pompeu Fabra, se propuso una idea que algunos hacía ya tiempo que pensábamos: 24 horas de clase. Esta resistencia pacífica evidenciará lo que realmente queremos y que estamos comprometidos a conseguirlo. Demostraremos nuestro interés en continuar estudiando, evitaremos los conflictos violentos y que se añada gente que sólo busca follón. Una protesta de y para estudiantes para conseguir que no nos recorten y dejar claro que no nos moverán de las aulas.
-----------------------------------------------
No ens mouran de les aules
Durant els últims mesos, els estudiants hem sortit al carrer a reivindicar-nos, fer-nos sentir per dir que l'educació és un dret que actualment ja no és accessible a tots. Però tenim un problema, i és que els polítics semblen gaudir d'una estranya capacitat per obviar-nos i tergiversar la realitat. Per tant, amb les 4 vagues que hem fet en els 8 mesos que portem de curs, els estem posant en safata que ens anomenin "ganduls".
Així doncs, encara que tot això no sigui cert -la tasca de les assemblees i el moviment estudiantil ho demostra-, crec que ho hauríem d'enfocar de manera diferent. Si ens queixem que ens retallen en educació, prohibir l'entrada a classe amb piquets i vagues indefinides només serveix per tirar-nos pedres sobre la teulada. Un país s'aixeca amb cultura, amb un poble educat i això a la pública ho sabem fer molt bé; reivindiquem-ho. Demostrant que ens impliquem, que som prou intel·ligents com per reduir la taxa de suspensos farem veure que funcionem, que retallar-nos és un error.
Per això, ahir a un debat a una classe de la Pompeu Fabra, es va proposar una idea que alguns feia temps que pensàvem: 24 hores de classe. Aquesta resistència pacífica evidenciarà el que realment volem i que estem compromesos a aconseguir-ho. Demostrarem el nostre interès per continuar estudiant, evitarem els conflictes violents i que s'hi afegeixi qui només busca brega. Una protesta de i per a estudiants per aconseguir que no ens retallin i deixar clar que no ens mouran de les aules.

dilluns, 21 de maig de 2012

La Noche de las Dualidades

Esta es una carta que he enviado a todos los periódicos en lengua catalana y castellana que se publican aquí. Como hay mucha gente que se queja que no entiende las publicaciones que hago en catalán (la mayoría) y como he tenido que hacerla tanto en catalán como en castellano, colgaré la edición bilingüe. Espero que os guste y, si hay suerte y me la publican, tendreis noticias! :)
--------------------------------------------------




El sábado pasado, Barcelona protagonizó una declaración de amor desinteresada a la cultura; la Noche de los Museos permitió visitar 52 de manera gratuita hasta la una de la madrugada. Yo, que soy barcelonesa, vivo y paseo cada día entre las exposiciones artísticas que adornan la Rambla de Catalunya, los iconos modernistas i los flashes de cámaras extranjeras que evidencian el carácter cosmopolita de la ciudad Condal. Así que las dos horas de cola que tuve que hacer para entrar al Museo Egipcio, sólo son otra prueba de la inquietud de conocimientos que caracteriza a buena parte de los barceloneses.

Pero, si tenemos que hablar de tópicos, no podemos olvidar el amor y la pasión que sentimos en este país por todo lo que es gratis. Abrir las puertas a los curiosos es una más que buena manera de incentivar el consumo de cultura, además, en los tiempos que corren, el precio de ciertas entradas duele. Pero a estos curiosos se suman todos aquellos que corren a comerse las muestras gratuitas de los supermercados i los que se unen a cualquier cola sin saber qué hay al final, provocando una agobiante sensación de aglomeración.

Por eso, las reliquias que pude observar en el Museo Egipcio sólo fueron una parte del espectáculo; al lado de niños jugando en los talleres se veía a otro que lloraba porque su madre le había gritado -cito textualmente- "o te callas o te doy un guantazo que te envío con las momias". También era interesante comparar una guía experta en el rito de momificación con una rubia con minifalda que coqueteaba con mi pareja...Por este motivo, si vuestras intenciones sociológicas van más allá de la cultura egipcia, por favor, quedaos en casa.

-----------------------------------
La Nit de les Dualitats
Dissabte passat, Barcelona va protagonitzar una declaració d'amor desinteressada a la cultura; la Nit dels Museus en va permetre visitar un total de 52 de manera gratuïta fins la una de la matinada. Jo, que sóc barcelonina, visc i passejo cada dia entre les exposicions artístiques que adornen la Rambla de Catalunya, les icones modernistes i els flashos de càmeres estrangeres que evidencien el posat cosmopolita de la ciutat comtal. Així que les dues hores de cua que vaig haver de fer per entrar al Museu Egipci, només són una altra prova de la inquietud de coneixements que caracteritza bona part dels barcelonins.
Ara bé, si hem de parlar de tòpics, no ens podem pas oblidar de l'amor i la passió que sentim en aquest país per tot allò que és gratis. Obrir les portes als curiosos és una més que bona manera d'incentivar el consum de cultura, a més, en els temps que corren, pagar 4 entrades -en el cas d'una família amb dos nens- fa mal. Però a aquests curiosos se sumen tots aquells que corren a menjar-se les mostres gratuïtes dels supermercats i els que s'afegeixen a qualsevol cua sense saber què hi ha al darrera.
Per això, les relíquies que vaig poder observar al Museu Egipci només van ser part de l'espectacle; al costat de nens fent tallers en veies un altre que plorava perquè la seva mare li havia cridat -cito textualment- "o et calles o et dono una bufa que t'envio amb les mòmies". També era interessant comparar una guia experta en el ritus de momificació amb una rossa amb una faldilla curta fent ullets a la meva parella...Per aquest motiu, si les vostres intencions sociològiques van més enllà de la cultura egípcia, si us plau, quedeu-vos a casa.   

diumenge, 20 de maig de 2012

Adéu a Merkozy?

3/V/2012

Il·lustració de Joseba Morales
Els números parlen per sí sols, els francesos han alçat la veu i la segona volta de les presidencials de diumenge només servirà per fer oficial el que ja se sap. Amb un clar desavantatge de 8 punts (46-54) en les enquestes, l'hiperpresident passa els que, amb gairebé tota seguretat, seran els seus últims dies a l'Elisi. Fins fa poc, ningú no hagués apostat pel candidat socialista Fraçois Hollande. El pobre Flamby (flam de sobre) era menyspreat i ignorat per la pastora del continent, Angela Merkel, al igual que per totes les ovelles que conformen la dreta europea. 

Però el passat diumenge 22, el flam va demostrar que els francesos el consideren un pilar ben sòlid, tant que ha estat el primer candidat a l'Elisi que obté millor resultat a la primera volta que el president vigent. Des d'aquest moment, la desesperació ha tenyit la campanya de Sarkozy, tot adaptant el seu discurs per intentar esgarrapar els vots de l'extrema dreta de Le Pen -que va obtenir un preocupant tercer lloc a les votacions-, fins al punt que ja es parla de Sarkopen. Tanmateix, si quedava algun incrèdul, el debat de dimecres va evidenciar encara més l'educació i el savoir-faire d'Hollande sobre la barroeria de Sarkozy que, tot i que va intentar posar contra les cordes el seu adversari, no va poder evitar que el socialista sortís del debat com a favorit. 

Si els pronòstics es compleixen, diumenge s'esdevindrà un gran canvi per França, però els resultats de les votacions transcendiran més enllà de les seves fronteres, i és que el paradigma europeu depèn en gran mesura del que succeeixi aquest cap de setmana. El líder del PS és molt capaç de canviar el quadre tal i com el coneixem, gràcies a haver plantat cara a Merkel per dir-li el que molts ja pensaven abans: "amb l'austeritat no n'hi ha prou".

No se sap si Hollande aconseguirà donar sepultura a l'hegemonia alemanya a Europa, tal i com pretén, però el que està clar és que ja es pot considerar el concepte Merkozy com a ben enterrat. La fermesa del socialista ha fet que Merkel ja no menyspreï la seva política i consideri seriosament la seva arribada a l'Elisi, tot deixant fora del tauler de joc a Sarkozy. Pocs es pensaven que la cancellera donaria marxa enrere per acostar-se a la política socialista, però així ha estat; fins al punt que el que encara és el president de França es mira des de fora com es negocia per canviar els continguts de l'agenda europea.  

Si les estadístiques no s'equivoquen i si, tot i el canvi de discurs forçat de Merkel, Hollande es manté fidel a les promeses electorals, la fi de l'austeritat econòmica dirigida per Alemanya, donarà pas a una més que possible pèrdua d'hegemonia. De la mateixa manera, s'abandonarà per fi una direcció política esquitxada constantment per la vida personal de Srkozy i un discurs xen`òfob, digne del general Pétain, que culpa els immigrants -en especial islàmics- de les desgràcies esdevingudes. Tot plegat sembla indicar que els elefants, tal i com es coneix els membres del PS, arribaran a l'Elisi, de tal manera que els paquiderms continuaran ocupant les primeres planes dels diaris. 


Bon bibliotecari, millor detectiu


La novel·la guardonada amb el premi de narrativa de la ciutat de Sagunt 2011 esdevé un relat atípic amb un assassinat com a punt de partida












"La biblioteca de Corbera era una mena de gran arxiu de crims de tota mena, de veritat i de ficció, però no se n'hi havia comés mai cap" fins que l'escriptor Màrius Moneo hi va fixar la ploma. El llibre mereixedor del premi de narrativa de la ciutat de Sagunt del 2011 és el testimoni d'un bibliotecari "repel·lent" que, de cop i volta, es veu acusat d'un assassinat que, aparentment, no té res a veure amb ell.


Moneo, amb tres premis literaris a l'esquena, adopta la veu d'un bibliotecari que basa la seva vida en els testimonis deixats per escriptors passats, que s'han convertit en la seva única companyia. L'autor -gràcies, en part, a la seva condició de filòleg- supera aquest repte i presenta un relat ple de referències literàries i artístiques que aconsegueixen representar perfectament la personalitat d'"aquell bibliotecari de 30 anys que s'havia iniciat en el sexe mirant la Historia del arte de Salvat".


L'assassinat, que es creua a la monòtona vida del protagonista, aconsegueix que deixi de ser un espectador i pugi a l'escenari; una successió de passions i emocions van embolcallant el bibliotecari, que assaboreix els plaers -i els pecats- de la vida i acaba reivindicant un carpe diem a una edat un xic avançada, tot envalentint-se a resoldre el crim.


L'etern lector es veu al centre d'una trama al més pur estil Agatha Christie: un assassinat disfressat de suïcidi i un mort a una biblioteca deixen espai per a una història d'amor i, fins i tot, per a una secta religiosa. Tot plegat es resol amb un llenguatge complex -propi d'un "rosegador de llibres"- però fluid, que no permet caure en la morbositat que aquests elements podrien provocar, a la vegada que crea un relat, si més no, peculiar.


Tot i això, el regust final no permet qualificar el llibre de novel·la negra. Més aviat, els crims actuen com a teló de fons per una afilada crítica social i política que, adobada amb la misantropia del protagonista, no deixa escapar cap funcionari, polític, educador...escenes que, per definició, són dramàtiques es tracten amb pinzellades subtils de comicitat que accentuen el menyspreu del protagonista cap a certs òrgans oficials.


Els crims actuen com un teló de fons per una afilada crítica social i política


L'únic retret que se li podria fer a aquesta novel·la és un final que s'esdevé massa bruscament i que deixa amb ganes de continuar gaudint de les dots detectivesques del protagonista, i és que pot arribar a semblar que el crim es resol gràcies a un cop de sort. Deixant de banda això, aquesta obra difícil de classificar és un capritx literari fàcil de llegir, amb lèxic lleuger però missatge profund; sens dubte, una excel·lent tria per al dia de Sant Jordi que permetrà el lector fugir dels tòpics repetitius que avui dia inunden les llibreries.

dimarts, 10 d’abril de 2012

Tancats a l'armari?


Els col·lectius homosexuals es plantegen com els afectarà el govern del PP






.












Passegen de la mà pel mític carrer Castro de San Francisco. Allà va ser on, per primer cop, es van reivindicar a plena veu els seus drets des del megàfon de Harvey Milk per tal que fossin sentits per tots els polítics de la nació. Com han canviat les coses...han pogut casar-se i, fins i tot comencen a pensar en adoptar un nen...Avui, més de 30 anys després, és encara important que es tracti d'una parella tradicional formada per un home i una dona o que, per contra, sigui una unió de dos persones del mateix sexe?

Alguns -cada cop més- opinen com el literat mexicà Amado Nervo, que diria "estima com puguis, a qui puguis i tot el que puguis. No et preocupis de cap a on vagi dirigit el teu amor". Altres, contràriament, respondrien com ho va fer al 2005 el que llavors era el líder de l'oposició, Mariano Rajoy: "el matrimoni sempre ha estat una institució entre un home i una dona; la unió entre homosexuals representa una alteració de la família".

Mariano Rajoy, ara el nostre president, va fer moltes declaracions referides al col·lectiu gai i lèsbic mentre era el líder del PP a l'oposició. Per això, i amb precedents de l'últim govern de dretes que ha tingut aquest país -durant el que el president Aznar va dir que "la minoria gai no pot imposar els seus criteris als altres"-, els homosexuals observen amb incertesa el seu futur. Molts d'ells temen que se'ls posin traves i que la polèmica llei aprovada al 2005 que permet el matrimoni entre persones del mateix sexe s'aboleixi.

Per això, el nombre de parelles que han decidit donar-se el ha augmentat significativament des del canvi d'ideologia que va arribar a la Moncloa el passat desembre. Un exemple molt clar el protagonitza el poble Campillo de Ranas -Guadalajara- en el que el seu alcalde, Francisco Maroto (PSOE) té el rècord de matrimonis homosexuals units a Espanya. "Noto preocupació. Hi ha caps de setmana que arribo a casar fins a tres vegades!", assegura l'alcalde.

El nombre de matrimo-nis  homosexuals ha crescut per por a una derogació de la llei per part del PP

Quan al 2005 el PP va fer una crida a la objecció de consciència, "alguns alcaldes i jutges de pau van dimitir per no haver de casar-nos", explica Maroto, que va acabar casant-se amb el jutge de pau que va substituir l'anterior. La situació que s'està vivint a aquest poble representa la por d'una bona part del col·lectiu gai i lèsbic espanyol, que creu fermament que en algun moment de la legislatura del PP la llei s'acabarà abolint.

I és que el decret que va permetre el matrimoni entre persones del mateix sexe fa 7 anys no va deixar ningú indiferent. El líder del Partit Popular afirmava que "la llei respon a una mania del Govern de semblar modern" i no a una reclamació dels mateixos homosexuals. Els membres de l'Opus Dei de Tarragona posaven en dubte que "aquest tipus de matrimonis facin un bé per la societat i la joventut". El Foro Español de la Família va qualificar la normativa com un "gravíssim atemptat contra els drets dels menors i la família"...Fins fa pocs mesos, aquestes declaracions queien com una pluja fina sobre el paraigües que representava un govern socialista però, i ara què?

Si bé és cert que regna una certa inseguretat dins el col·lectiu, alguns no creuen que la possible derogació d'aquesta llei hagi de ser la major de les seves preocupacions. És el cas de la Marta Algara, una educadora de 31 anys que manté una relació amb una dona des de fa 5. Ella és del parer que el matrimoni homosexual no s'abolirà perquè "hi ha molta gent que ve aquí només per casar-se...el turisme gai és una font d'ingressos massa important". Però, segons la Marta, el fet que el PP respecti la llei del matrimoni homosexual és una qüestió purament econòmica, "les traves vindran d'altres bandes, estic segura que ens ho posaran difícil".

De fet, aquestes dificultats ja es comencen a notar, i és que l'Adriana Morales -parella de la Marta- treballa com a psicòloga a una ONG i ja ha vist com s'ha retallat el pressupost del que disposen per ajudar aquells homosexuals, bisexuals i transsexuals que ho necessitin. I creuen que això és "només el principi", que vindrà seguit per contratemps a l'hora d'adoptar, problemes d'acceptació social...."Si observem la trajectòria del PP, ho tenim difícil...hem fet passes de gegant en els últims anys i a partir d'ara tirarem enrere", assegura la Marta Algara.

Però, segons alguns col·lectius, els que es veuran més afectats per aquests canvis no seran pas aquells homosexuals que ja tenen la seva vida feta, ni aquells que ja han acceptat completament la seva condició; sinó que seran els joves que encara no s'han decidit a sortir de l'armari els que ho notaran més. "Nosaltres estem tan acostumats a que ens posin traves-diu la Marta-, que sempre trobarem solucions, siguin legals o no...", però els adolescents que estan descobrint la seva sexualitat poden tirar-se enrere a l'hora d'expressar-se i tancar-se a l'armari.

Els joves que encara no han sortit de l'armari seran els més afectats pel possibles canvis del PP

Aquest malestar al que s'enfronten dia a dia els joves ha estat evidenciat per un estudi realitzat pel Col·lectiu Lambda de València. La seva portaveu, Carmen Hernández, assegura que és "difícil créixer en un ambient tan hostil"; i és que l'estudi revela que el 45% dels adolescents homosexuals ha sofert violència física o verbal a l'escola i que aquests tenen tres vegades més risc de suïcidi. De la mateixa manera, també desvela que un 97% dels joves entre 12 i 16 anys ha proferit insults homòfobs i que el 28% es declara en desacord amb que els gais i les lesbianes mostrin el seu afecte en públic. 

Tal realitat social demostra, segons l'antropòloga Belén Molinuevo, "la quantitat de prejudicis erronis que tenen els adolescents, no només sobre els homosexuals, sinó sobre sexualitat en general". Tot plegat explica la quantitat de joves que acudeixen a diferents col·lectius, com el Cogam de Madrid -que va participar també a l'estudi- i que ha recollit testimonis tan inquietants com els següents: "Em mantenien aïllat del món per tal que no contactés amb ningú" o "He sofert tota classe d'insults. Jo no vull ser gai."

Els joves homosexuals tenen un 30% més de risc de suïcidi i el 45% d'ells ha patit vexacions

Pel que fa aquí a Catalunya, el Casal Lambda és un dels centres més reconeguts, per la tasca que fa amb els adolescents a l'hora d'ajudar-los a reconèixer i acceptar la seva pròpia orientació sexual. I no només treballa amb ells, sinó que també realitza xerrades i reunions amb els pares, els amics i els familiars, per tal que aprenguin a acceptar l'homosexualitat d'una manera natural i intentar evitar, poc a poc "els prejudicis" dels que parla Molinuevo. Però un dels punts més importants del treball del Casal Lambda rau en l'atenció que dedica a tots aquells serveis socials que tinguin incidència en el camp formatiu -mestres, educadors...-. Perquè "és preocupant la passivitat dels professors davant la discriminació per motius sexuals", tal com diu Carmen Hernández.

Fa 35 anys que la lluita del Casal Lambda -compartida per altres institucions, com el Cogam a Madrid- pretén que el sistema educatiu inclogui, entre els valors cívics que ensenya, el respecte a la diversitat sexual. Perquè, a més coneixement menys homofòbia. Ara, en ple segle XXI, i després de tants anys de gesta, es podria pensar que el personal docent tracta amb naturalitat el tema de la homosexualitat a les classes de civisme i ajuda els adolescents a sentir-se integrats, però això no és sempre així.

La Marta Algara opina com a educadora que encara queda un llarg camí que recórrer en el camp de l'ensenyança. Ella ha treballat com a monitora amb adolescents a diferents escoles i assegura que gairebé tots els nois que comencen a descobrir la seva orientació sexual a l'edat de 15 anys ho passen malament. La majoria acostumen a amagar-se per por i els que no ho fan, solen ser víctimes d'insults i discriminacions. Ara bé, així com a moltes escoles laiques els professors en parlen obertament i intenten evitar els conflictes, a les escoles religioses s'evita completament el tema per impedir que els nois homosexuals "contagiïn" els altres, i "això encara fa que els nens ho passin pitjor".

Tot i que sembli mentida, encara hi ha gent que parla d'aquesta manera de l'homosexualitat, com si fos una malaltia que es contagia i que, a la seva vegada té cura; no només es tracta d'una manera de parlar de la Marta. I és que, quan es va preguntar  -via mail- a l'associació de Professionals Cristians de Catalunya sobre el col·lectiu gai i lèsbic, van respondre amb un simple link enviat des del departament de Metges Cristians. Es tractava de la web de la Federació Internacional d'associacions Mèdiques Catòliques (FIAMC) que contenia l'article escrit al 2010 per la seva seu als EUA, Homosexualitat i esperança.

Aquest article en qüestió conté "la informació que necessiten sobre l'homosexualitat", segons el remitent del mail, que no es va voler identificar. L'essència del text radica en fer saber a "cada catòlic que senti atracció pel mateix sexe, que hi ha esperança i que pot trobar ajuda". Segons la FIAMC, els psiquiatres tenen una tasca molt especial i "fonamental" en aquest àmbit, ja que l'essència del problema neix a la infància. Per això, han d'intentar "alleugerir" el patiment que els pot provocar la "Desordenada Identitat de Gènere" i la "antimasculinitat crònica juvenil" -o una altra manera d'anomenar l'homosexualitat-.
I com que l'adolescència és l'etapa de més "risc", els professors a les institucions catòliques han de "contrarestar la falsa informació sobre l'atracció pel mateix sexe" i defensar la moral cristiana; de la mateixa manera han de transmetre als joves que "es pot trobar ajuda" i, fins i tot, evitar parlar sobre condons, ja que "nombrosos estudis han demostrat que no preveuen la transmissió de malalties sexuals"...

La federació de metges cristians considera que l'homosexualitat pot tenir "cura" psiquiàtrica

Aquesta visió de l'homosexualitat és encara acceptada i defensada per bona part del col·lectiu cristià més tradicional. La religió encara pesa molt i "els gais i lesbianes infringeixen la moralitat que el cristianisme ha establert i la societat considera correcta"; per aquest fet, segons la Marta Algara, els religiosos encara tenen aquests prejudicis tan marcats. I això ens remet al PP i a les seves reformes socials, en aquest cas, educatives.

El passat mes de gener el Ministre d'Educació, José Ignacio Wert, va anunciar a la cadena Ser que -entre d'altres mesures- canviarà l'assignatura d'Educació per la Ciutadania per una "Educació Cívica i Constitucional". La raó? Segons el gallec, l'antiga matèria proposada pels socialistes tenia un fort caràcter "doctrinal" i anava més enllà de "les nocions bàsiques de pluralisme, llibertat i democràcia"...Això va plantejar una pregunta entre els col·lectius gais i lèsbics: voldrà dir aquest canvi que s'eliminarà l'homosexualitat del temari escolar, tal i com recomana la FIAMC? Però, davant d'aquesta qüestió, Wert únicament respon: "no puc entrar a aquest nivell de detalls"...

Tot aquest panorama preocupa educadors com la Marta Algara, col·lectius com el Cogam o el Lambda i als mateixos homosexuals. Estan justificats els seus dubtes? El nou Govern que estrenen els populars els dificultarà l'acceptació social? Apartarà la diversitat sexual de les aules? En definitiva, amagarà la clau que molts joves necessiten i ens trobarem davant d'una nova generació de gais i lesbianes tancats dins l'armari?