diumenge, 6 d’abril del 2014

"Poco se puede contar a la gente sobre crítica social que no sepa ya"

Sandra Vicente Barreira
Barcelona

EdJinn es un hombre que no ve Barcelona simplemente como una ciudad, selva de calles, edificios y personas que constantemente vienen y van. Para él es un lienzo que forma parte de la vida de sus habitantes; aunque pueda pasar desapercibido, su arte es el telón de fondo de miles de trayectos hacia el trabajo o hacia casa, está en el transfondo de millones de fotografías o quizás aparezca de refilón en algún que otro recuerdo. Una de las múltiples firmas que hacen de Barcelona la ciudad que es; por eso, él asegura que su arte no tiene intención de comunicar nada. Simplemente hace lo que ama: "no hay nada más a parte de colores brillantes y personajes símpáticos". Pero todo depende de cómo se quiera ver a esos personajes simpáticos.



-¿Cómo empezó tu carrera; EdJinn nace o se hace?
Desde muy pequeño siempre había preferido un papel y un boli por encima de cualquier otro juguete. Podía pasarme tardes enteras dibujando sin parar. De más mayor, mientras mis compañeros hacían fútbol o karate, yo hacía clases extraescolares de cómic.

-¿Qué tipo de formación tienes a las espaldas?
Al acabar el bachillerato, me estuve planteando hacer Bellas Artes, pero finalmente me decanté por estudiar diseño gráfico. Siempre he pensado que como diseñador tendría muchas más salidas profesionales, a la vez que seguiría pudiendo trabajar en ámbitos artísticos...con Bellas Artes no veía muchas más salidas que ser profesor o hacer caricaturas en las Ramblas.

-¿Y cómo se pasa del disño gráfico al arte urbano?
A nivel de arte urbano, mi hermano empezó a pintar graffitti en el '93 y allá por el 2003, (yo tendría unos 16 años) mi vecino, que estaba loco por los graffittis de mi hermano, me convenció para ir los tres juntos un día a pintar con él y probar qué era eso de los sprays. Desde ese momento ya ha sido un no parar hasta hoy.

-Has ido creando un estilo muy particular en el que, además se van repitiendo ciertos elementos
Siempre me ha gustado la gente que mediante su obra crea un nuevo universo. Me encanta estar delante de muros diferentes y ver una conexión entre ellos, como si las paredes fueran una ventana a otro mundo. Partiendo de este punto, es normal que se repitan elementos que se relacionan entre ellos de forma que cuenten historias que sólo suelo entender yo mismo.

-En muchos hay una cierta voluntad de crítica social
Como te decía, los murales que pinto suelo entenderlos yo, así que siéntete afortunada si en alguna obra mía has visto algo más allá de colorines y personajes simpáticos. Realmente no pinto con intención de transmitir un mensaje ni hacer una crítica ni denunciar nada. No estoy para dar lecciones a nadie, que cada uno tiene bastante con lo suyo. Pero sí que es verdad que los murales tampoco son aleatorios, tengo una idea e intento plasmarla en el muro, pero nada más allá.

-Los muros son mucho más accesibles al público que los lienzos;¿qué repercusión crees que causa el arte urbano?
Poco o ninguno en la sociedad media. A no ser, claro, que te llames Banksy y salgas en los telenoticias cada vez que te tiras un pedo. El arte urbano tiene en cuenta un nicho de gente muy pequeño, que normalmente tiene un poder adquisitivo bastante bajo, así que poco les vas a contar sobre crítica social que no sepan ya.

-¿Qué tipo de ojos crees que se posan más sobre tu trabajo?
Como artista urbano, pintando en la calle realmente no tengo un público objetivo, lo que pinto va dirigido a todo aquel que lo vea y le guste mi obra. Como diseñador, me gustaría dirigirme a un público lo más amplio posible, no cerrarme puertas en los tiempos que corren, pero es complicado. Realmente no sé a quién llego más; la verdad es que muchas marcas suelen tachar mi trabajo de naif, pero no es algo en lo que yo coincida demasiado.

-Pero otras marcas, como Moritz Epidor te han confiado su imagen. ¿Cómo te diste a conocer para conseguir este tipo de contratos?
Todo empezó cuando, junto a Rotor y mi hermano Ibie editamos la revista de ilustración Finerats Magazine. Es una revista física que funciona como catálogo de artistas. Publicamos y exhibimos el arte urbano, la ilustración, el cómic y el tatuaje junto a todas aquellas artes que tienen exponentes de mucho nivel, pero que de alguna forma, no tienen cabida en el circuito tradicional de las Bellas Artes. 
Siempre hay muchas marcas y agencias con los ojos puestos en la revista. Es un escaparate bastante grande; la gente de Moritz nos encargó un número especial basado en su Epidor, donde cada página de la revista se convertiría en un posavasos.

-También se gestó en Finerats vuestra relación con Andreu Buenafuente, que tiene una imagen vuestra como logo de su blog.
Andreu tiene una faceta desconocida como ilustrador, y colaboró con algunas ilustraciones en los primeros números de la revista. A partir de ahí, se puso en contacto conmigo y mi hermano, y nos conocimos. Le encantaba nuestro trabajo y quería que le pintásemos las oficinas de El Terrat; después de eso nos pidió el logo para su blog.

-Tu obra no sólo se queda en los muros o en el papel. Tambien tienes merchandising
Lo de merchandising suena un poco mal, la verdad. No soy una marca, ni creo productos más allá de un par de prints que son una forma de poder ofrecer mi obra a un precio más asequible. Hay mucha gente que utiliza la calle como un modo de posicionamiento de cara al público que compra sus productos, o simplemente como una herramienta publicitaria para llenar las paredes con su marca sin tener que pagar por ello, pero no creo que sea mi caso.

-Así, ¿de qué manera consideras tu relación con las marcas?
Al trabajar como diseñador, es normal trabajar con marcas, y hacer diseños o ilustraciones para ellas, pero nunca las planteo como merchandising, sino simplemente como una colaboración. Ellos tienen su producto, lo fabrican y lo comercializan y yo simplemente aporto el diseño.

-Además de tu trabajo en las calles o las colaboraciones con las marcas, también trabajas en interiores y galerías
Cuando pinto en la calle es por placer, para pasar un buen rato con los amigos y echar unas risas. En interiores es diferente, ya no es un muro que pueda ver todo el mundo, es algo privado y suele ser por encargo. En fin, de algo hay que vivir, y llegar a fin de mes nunca es fácil. Siempre es mejor cuando puedo ganar diero haciendo lo que me gusta. 

dilluns, 10 de març del 2014

La Transició, vista amb perspectiva

Sandra Vicente Barreira
Barcelona

20 de novembre de 1975; una jornada històrica per un país que es lleva amb tot de sentiments retrobats. Una nació dividida davant la mort de l’home que, anys abans, havia liderat l’enfrontament entre els qui estaven dividits. Un dia ple de simbolismes; dins la basílica del Valle de los Caídos, els Reis presideixen la cerimònia “en sufragi de l’excel·lentíssim don Francisco Franco [...] i dels caiguts en la Creuada espanyola”.

El monarca acomiadava el dictador amb la cura pertinent de qui coneix la importància que tindrà la seva figura en els anys que vindran. Però Madrid no es va aturar per les campanes de morts: lluïa un ambient molt diferent al de la basílica, que El País qualificava de “fredor oficial”. Destacava la tensió d’un possible conflicte popular davant l’acte; per això, les immediacions de la Basílica es veien atapeïdes de forces de seguretat que vetllaven per evitar-lo, i de periodistes que esperaven per a cobrir-lo.

D’entre els informadors, ressaltaven els corresponsals. Concretament 421, segons Christopher Tulloch, professor de la UPF, facultat on el passat dimecres es presentava el llibre El desafiament català. L’obra, que és una creació conjunta de cinc professors -Jaume Guillamet, Ruth Rodríguez, Francesc Salgado, Marcel Mauri i el mateix Tulloch-, analitza quina va ser la visió de la premsa estrangera de la Transició.

Escena del funeral de Franco
La dada, que en principi podria semblar anecdòtica, mostra fins a quin punt el que estava passant prenia importància a ulls internacionals. Els autors del llibre focalitzen en corresponsals de quatre procedències diferents; els americans potser eren els que tenien una visió més extrema; “estaven convençuts que hi hauria un conflicte armat”, assegura Mauri. Tant, que molts van venir directament de Vietnam, previstos dels estris propis d’un corresponsal de guerra.

Per francesos i italians cada pas que donava –o no– el Govern era “una nova decepció que allunyava els espanyols de la democràcia”, opina Salgado. Itàlia va anunciar fins a 8 vegades el final de l’herència franquista, però no s’acabava de fer el pas. “Això evidencia la relació entre política i periodisme”, comenta el professor, que reitera la importància dels corresponsals, recordant que quan el Rei va fer declaracions negatives sobre Arias Navarro va ser per a Le Monde i no pas per cap capçalera espanyola. 

Per últim, els anglesos professaven el que Guillamet qualifica de "suport crític" a la Transició. Els britànics, que s'ho miraven amb molta més distància que les veïnes França o Itàlia, acostumaven a fer notar les errades d'estratègia del Govern. És per aquesta funció crítica -que els mitjans locals no podien exercir degut a la repressió- que els corresponsals restaren subjectes a estricta vigilància -especialment aquells que actuaven a Catalunya o Euskal Herria.


Partint del silenci que caracteritzava els nostres mitjans, la premsa de corresponsalia cobra una gran importància per saber com ens veien i com ens veiem i és que, com afirma el periodista Lluis Bassets, "només podem dir que vam assolir la llibertat quan el contingut de la premsa espanyola comença a coincidir amb l'estrangera".

diumenge, 9 de març del 2014

Barcelona es queda sense anell

7 de febrer del 2014
Avui s'ha presentat el projecte guanyador que remodelarà la Plaça de les Glòries de Barcelona. Les obres costaran prop de 30 milions d'euros i es realitzaran en sis fases diferents, entre el 2015 i el 2018. La nova Plaça de les Glòries oferirà un espai verd pels vianants i una bona comunicació amb el transport públic de la zona.

Un reportatge fotogràfic de Xavier Rodríguez, Paula Solanas, Meritxell Vilamala, Glòria Ribugent, Aïda Sanchez i Sandra Vicente per al suplement Cetrencada del Punt Avui

Cliqueu aquí per veure la versió en PDF


"Creem un món de fantasia del qual no hem de sortir"

Entrevistem els Pallapupas;  una associació de pallassos d’hospital que treballen en diferents centres de Catalunya. Especialitzats en infants i gent gran, els intenten animar l’estada amb un seguit de visites en les quals la improvisació és la clau. A més, també treballen amb col·lectius en risc d’exclusió, tot organitzant “obres de teatre social”.
Els acompanyem durant un dels seus serveis a la planta de Pediatria de l'Hospital del Mar de Barcelona i ens convertim en espectadors de la seva posada en escena.

Una entrevista de Sandra Vicente i Aïda Sanchez per al suplement Cetrencada del Punt Avui


dilluns, 3 de març del 2014

Canviar partit i mantenir sou

Sandra Vicente
Barcelona

L'any 2009 va ser l'any del Barça, una temporada gairebé immillorable. Però, com sol passar, els resultats finals -el triplet- no deixen veure els neguits i els errors del principi de l'era Guardiola. Un inici de lliga amb derrota i empat i un començament de Champions amb un error de càlcul que duia el nom de Txigrinski.

El defensa ucraïnès va arribar al Barça des del Xakhtar Donetsk per 25 milions, però no va defensar mai l'equip català a la lliga de campions. La primera vegada que va compartir camp amb el Barça no va ser com a blaugrana, sinó com a rival, amb motiu de la Super Copa. Així, com que cap jugador pot participar en la mateixa competició havent representat dos equips diferents a la mateixa temporada, Txigrinski va viure el tercer títol del primer Barça Guardiola des de la banqueta.  

Aquest cas recorda a una altra dicotomia, ja no entre el Barça i el Xakhtar, sinó entre el PP i Vox. Ens traslladem a l'escenari polític i Txigrinski passa a dir-se Aleix Vidal Quadras qui, tot i militar a Vox i haver deixat el PP, continua mantenint el seu escó -i sou- d'eurodiputat pels populars. El també vicepresident del Parlament, va deixar el PP al gener, encara que les discrepàncies ja van començar al juny; per això, molts dels seus antics companys no consideren ètica aquesta dualitat.

Aleix Vidal Quadras al Parlament Europeu. Font:EFE
Tot i que el futbol pugui ser una bona analogia política, hi ha diferències substancials; cap dels dos no va deixar de cobrar el sou, però Vidal Quadras encara surt al camp. I és que, encara que ja no formi part de la delegació espanyola, continua integrat al PPE. Aquesta realitat és perfectament legal ja que l'escó és personal, per això fonts populars asseguren que l'única mesura que han pres és "comunicar-li" que s'abstingui de les reunions de la delegació. 

Però hi ha veus que s'han aixecat més que d'altres; la presidenta del PP català, Alícia Sánchez Camacho, sí ha demanat públicament que deixi l'escó "per coherència". La popular ha criticat aquest gir en tant que és una decisió presa"per criteris personals" i no ideològics o per fidelitat a un partit; també ha recordat que no és la primera vegada que Vidal protagonitza una acció similar: "ja ho va fer quan va deixar UCD per entrar al PP".

El sou d'un eurodiputat és de 7.956,87 euros bruts -6.200,72 nets-, als que cal afegir fins a 4.343 euros per despeses extra. Encara que les eleccions se celebraran al maig, els membres del Parlament continuaran cobrant fins el juny -així, de ser escollit com a diputat per Vox, Vidal podria empalmar el càrrec amb el que ara desenvolupa com a popular.


Així, segons dades del diario.es, si ens remuntem al moment en que Vidal va començar a renegar dels populars, hauria cobrat com a membre del PPE un total de 74.500 euros, dels que el PP -al contrari que el PSOE- no reclama res i, per tant, acaben sent dedicats a Vox. 

dilluns, 24 de febrer del 2014

5 opciones para la UE

Sandra Vicente Barreira
Barcelona

"Con el tiempo se darán cuenta de que hemos salvado economías y países. Han ocurrido milagros y un día los veremos". De esta manera se refiere la vicepresidenta de la Comisión Europea, Viviane Reding, a los euroescépticos que van creciendo en número en diversas naciones de la Unión. Con motivo de la 45ª edición de los diálogos ciudadanos, celebrados este domingo, la luxemburguesa reiteraba la "necesidad de mantenernos juntos" para superar el marco actual.

En este marco se encuadran diversos factores que han hecho que los objetivos de la Unión Europea se tambaleen sobre una base que muchos dudan que siga vigente. El nacimiento incesante de partidos euroescépticos, la venta de ciudadanía en naciones como Malta, las convulsiones en Ucrania o la anexión de unas hipotéticas Catalunya y Escocia independientes han propiciado a que se puedan haber visto "sesgados los principios de la UE", según apunta Reding.

En vista de esta situación, el estudio internacional Nuevo Pacto para Europa -formado por expertos en distintos ámbitos, designados por los estados miembro- ha establecido cinco posibles opciones para el futuro de la Unión Europea. Con el objetivo de intentar evitar el desequilibrio que vino con la crisis económica del 2008, se han propuesto cambios en la hoja de ruta de la UE.

Viviane Reding
Los más drásticos serían los que proponen eliminar el euro o redibujar completamente la función y esencia de la Unión; por otro lado, las opciones más laxas serían o bien consolidar lo que se ha logrado hasta ahora, o intentar ir un poco más allá; por último, también se propone la creación de los Estados Unidos de Europa -que, según la misma Reding, han asentado su base, sin quererlo, "durante los dos últimos años de crisis".

Referente al futuro del euro, se sostiene que su implantación pudo haber sido un error, en tanto que no se ha conseguido la integración y cooperación necesaria entre estados para su correcto uso. Muchos son los que coinciden en que "el mercado interior europeo sigue funcionando, pero ha perdido la magia", como afirma Ana Palacio, exministra de Asuntos Exteriores del PP y miembro del Comité asesor del Plan.

Y es que, según el Eurostat, la aceptación popular del euro se balancea entre el 63% registrado en Rusia y el 41% en el Reino Unido. Aún así, retirar la moneda única sería muy arriesgado ya que, como Palacio reitera, "es un pilar fundamental de la Unión". Así pues, una de las opciones más aceptadas de las propuestas por el Plan, sería la de replantearse exactamente qué es lo que busca la UE.


Así lo subraya el expresidente del Parlamento Europeo, Enrique Barón, que plantea una reforma presidencial para que el cargo que él mismo ocupó "pueda ser elegido de manera directa". Para evitar lo que compara con la URSS, "dónde todos vigilaban pero nadie tomaba decisiones", es necesario aumentar el grado de consulta a los parlamentos nacionales en asuntos como los rescates económicos, que se realizan con dinero público pero sin el consentimiento del pueblo.

dilluns, 10 de febrer del 2014

522 anys després, Sefarad escolta

Sandra Vicente Barreira
Barcelona

"Escolta Sefarad, els homes no poden ser si no són lliures". Aquest vers del poeta Salvador Espriu demostra dues coses. La primera és que, com va dir l'estudiós Agustí Pons, la qualitat d'un escriptor rau en que cadascú hi interpreti quelcom diferent; qualsevol 'home' s'hi podria sentir identificat.

La segona és la gran petjada que la càbala -tradició mística jueva- va deixar a la nostra cultura. Espriu es referia a Espanya com a Sefarad -a la manera hebrea- cada cop que considerava que afrontava un tema seriós. Això podria ser una llicència poètica o una mostra de la influència del poble jueu sobre la península, tot i haver-ne estat expulsat el 1492.

Els Reis Catòlics van decretar que els jueus havien d'abandonar el territori si no es convertien al cristianisme. Segons l'hispanista britànic John Lynch, entre 40.000 i 45.000 dels 80.000 dels que es trobaven llavors a Espanya van decidir marxar -la resta, va professar una conversió que va estar vigilada de prop per La Inquisició.

Avui, els sefardites -jueus vinguts de la Península- es troben, sobretot, a Israel, Magreb, Turquia o EUA i se'ls podria reconèixer fàcilment; no només mengen plats propis de la gastronomia espanyola, sinó que també parlen la jaquetia o ladí, una barreja d'hebreu i castellà perfecte del segle XV. Un petit oasi de l'Espanya medieval, alimentat pel record i la distància.

La relació entre aquestes dues cultures és innegable; com diu l'historiador Américo Castro, "Europa es pot entendre perfectament sense posar els jueus en primer pla. Espanya no". I és així que pren sentit l'avantprojecte de llei presentat pel Govern a principis de febrer, que ofereix la possibilitat als sefardites d'aconseguir la doble nacionalitat espanyola.

Dels 13,8 milions de jueus que viuen al món, 3,5 són sefardites -segons dades del diari israelià Yediot Ahronot- i podran aconseguir el passaport si demostren la seva descendència ibèrica -mitjançant l'arbre genealògic, el domini del ladí...Aquesta notícia ha impactat molt els jueus descendents d'hispans a Israel, però de maneres molt diverses.

Així ho feien notar dues capçaleres com La Vanguardia i El País, que dedicaven una plana de la secció de política d'aquest cap de setmana a tractar el tema des de dos punts de vista diferents. La primera donava veu a aquella fracció dels sefardites que emplenen les ambaixades per aconseguir la nacionalitat. Segons la portaveu de la Federació de Comunitats Jueves a Espanya, María Royo, "consideren que s'obre l'esperança de reparar una injustícia històrica".

Els sefardites són una comunitat molt dispersa dins una societat més dispersa encara, com són els jueus. Aquesta concepció fa que uns altres -mostrats a El País- no vulguin tornar a ser espanyols; es consideren "orgullosos de ser únicament israelians", opina Isaac Levy, doctor en història especialitzat en judaisme sefardita. I és que "sense el continu exili al que s'ha vist abocat el poble jueu, avui no existiria Israel".

Per tant, encara que no tots els sefardites ho vegin igual i, encara que hagi estat 522 anys tard, podem dir que Sefarad ha escoltat.