dilluns, 10 de març de 2014

La Transició, vista amb perspectiva

Sandra Vicente Barreira
Barcelona

20 de novembre de 1975; una jornada històrica per un país que es lleva amb tot de sentiments retrobats. Una nació dividida davant la mort de l’home que, anys abans, havia liderat l’enfrontament entre els qui estaven dividits. Un dia ple de simbolismes; dins la basílica del Valle de los Caídos, els Reis presideixen la cerimònia “en sufragi de l’excel·lentíssim don Francisco Franco [...] i dels caiguts en la Creuada espanyola”.

El monarca acomiadava el dictador amb la cura pertinent de qui coneix la importància que tindrà la seva figura en els anys que vindran. Però Madrid no es va aturar per les campanes de morts: lluïa un ambient molt diferent al de la basílica, que El País qualificava de “fredor oficial”. Destacava la tensió d’un possible conflicte popular davant l’acte; per això, les immediacions de la Basílica es veien atapeïdes de forces de seguretat que vetllaven per evitar-lo, i de periodistes que esperaven per a cobrir-lo.

D’entre els informadors, ressaltaven els corresponsals. Concretament 421, segons Christopher Tulloch, professor de la UPF, facultat on el passat dimecres es presentava el llibre El desafiament català. L’obra, que és una creació conjunta de cinc professors -Jaume Guillamet, Ruth Rodríguez, Francesc Salgado, Marcel Mauri i el mateix Tulloch-, analitza quina va ser la visió de la premsa estrangera de la Transició.

Escena del funeral de Franco
La dada, que en principi podria semblar anecdòtica, mostra fins a quin punt el que estava passant prenia importància a ulls internacionals. Els autors del llibre focalitzen en corresponsals de quatre procedències diferents; els americans potser eren els que tenien una visió més extrema; “estaven convençuts que hi hauria un conflicte armat”, assegura Mauri. Tant, que molts van venir directament de Vietnam, previstos dels estris propis d’un corresponsal de guerra.

Per francesos i italians cada pas que donava –o no– el Govern era “una nova decepció que allunyava els espanyols de la democràcia”, opina Salgado. Itàlia va anunciar fins a 8 vegades el final de l’herència franquista, però no s’acabava de fer el pas. “Això evidencia la relació entre política i periodisme”, comenta el professor, que reitera la importància dels corresponsals, recordant que quan el Rei va fer declaracions negatives sobre Arias Navarro va ser per a Le Monde i no pas per cap capçalera espanyola. 

Per últim, els anglesos professaven el que Guillamet qualifica de "suport crític" a la Transició. Els britànics, que s'ho miraven amb molta més distància que les veïnes França o Itàlia, acostumaven a fer notar les errades d'estratègia del Govern. És per aquesta funció crítica -que els mitjans locals no podien exercir degut a la repressió- que els corresponsals restaren subjectes a estricta vigilància -especialment aquells que actuaven a Catalunya o Euskal Herria.


Partint del silenci que caracteritzava els nostres mitjans, la premsa de corresponsalia cobra una gran importància per saber com ens veien i com ens veiem i és que, com afirma el periodista Lluis Bassets, "només podem dir que vam assolir la llibertat quan el contingut de la premsa espanyola comença a coincidir amb l'estrangera".

diumenge, 9 de març de 2014

Barcelona es queda sense anell

7 de febrer del 2014
Avui s'ha presentat el projecte guanyador que remodelarà la Plaça de les Glòries de Barcelona. Les obres costaran prop de 30 milions d'euros i es realitzaran en sis fases diferents, entre el 2015 i el 2018. La nova Plaça de les Glòries oferirà un espai verd pels vianants i una bona comunicació amb el transport públic de la zona.

Un reportatge fotogràfic de Xavier Rodríguez, Paula Solanas, Meritxell Vilamala, Glòria Ribugent, Aïda Sanchez i Sandra Vicente per al suplement Cetrencada del Punt Avui

Cliqueu aquí per veure la versió en PDF


"Creem un món de fantasia del qual no hem de sortir"

Entrevistem els Pallapupas;  una associació de pallassos d’hospital que treballen en diferents centres de Catalunya. Especialitzats en infants i gent gran, els intenten animar l’estada amb un seguit de visites en les quals la improvisació és la clau. A més, també treballen amb col·lectius en risc d’exclusió, tot organitzant “obres de teatre social”.
Els acompanyem durant un dels seus serveis a la planta de Pediatria de l'Hospital del Mar de Barcelona i ens convertim en espectadors de la seva posada en escena.

Una entrevista de Sandra Vicente i Aïda Sanchez per al suplement Cetrencada del Punt Avui


dilluns, 3 de març de 2014

Canviar partit i mantenir sou

Sandra Vicente
Barcelona

L'any 2009 va ser l'any del Barça, una temporada gairebé immillorable. Però, com sol passar, els resultats finals -el triplet- no deixen veure els neguits i els errors del principi de l'era Guardiola. Un inici de lliga amb derrota i empat i un començament de Champions amb un error de càlcul que duia el nom de Txigrinski.

El defensa ucraïnès va arribar al Barça des del Xakhtar Donetsk per 25 milions, però no va defensar mai l'equip català a la lliga de campions. La primera vegada que va compartir camp amb el Barça no va ser com a blaugrana, sinó com a rival, amb motiu de la Super Copa. Així, com que cap jugador pot participar en la mateixa competició havent representat dos equips diferents a la mateixa temporada, Txigrinski va viure el tercer títol del primer Barça Guardiola des de la banqueta.  

Aquest cas recorda a una altra dicotomia, ja no entre el Barça i el Xakhtar, sinó entre el PP i Vox. Ens traslladem a l'escenari polític i Txigrinski passa a dir-se Aleix Vidal Quadras qui, tot i militar a Vox i haver deixat el PP, continua mantenint el seu escó -i sou- d'eurodiputat pels populars. El també vicepresident del Parlament, va deixar el PP al gener, encara que les discrepàncies ja van començar al juny; per això, molts dels seus antics companys no consideren ètica aquesta dualitat.

Aleix Vidal Quadras al Parlament Europeu. Font:EFE
Tot i que el futbol pugui ser una bona analogia política, hi ha diferències substancials; cap dels dos no va deixar de cobrar el sou, però Vidal Quadras encara surt al camp. I és que, encara que ja no formi part de la delegació espanyola, continua integrat al PPE. Aquesta realitat és perfectament legal ja que l'escó és personal, per això fonts populars asseguren que l'única mesura que han pres és "comunicar-li" que s'abstingui de les reunions de la delegació. 

Però hi ha veus que s'han aixecat més que d'altres; la presidenta del PP català, Alícia Sánchez Camacho, sí ha demanat públicament que deixi l'escó "per coherència". La popular ha criticat aquest gir en tant que és una decisió presa"per criteris personals" i no ideològics o per fidelitat a un partit; també ha recordat que no és la primera vegada que Vidal protagonitza una acció similar: "ja ho va fer quan va deixar UCD per entrar al PP".

El sou d'un eurodiputat és de 7.956,87 euros bruts -6.200,72 nets-, als que cal afegir fins a 4.343 euros per despeses extra. Encara que les eleccions se celebraran al maig, els membres del Parlament continuaran cobrant fins el juny -així, de ser escollit com a diputat per Vox, Vidal podria empalmar el càrrec amb el que ara desenvolupa com a popular.


Així, segons dades del diario.es, si ens remuntem al moment en que Vidal va començar a renegar dels populars, hauria cobrat com a membre del PPE un total de 74.500 euros, dels que el PP -al contrari que el PSOE- no reclama res i, per tant, acaben sent dedicats a Vox.