522 anys després, Sefarad escolta

Sandra Vicente Barreira
Barcelona

"Escolta Sefarad, els homes no poden ser si no són lliures". Aquest vers del poeta Salvador Espriu demostra dues coses. La primera és que, com va dir l'estudiós Agustí Pons, la qualitat d'un escriptor rau en que cadascú hi interpreti quelcom diferent; qualsevol 'home' s'hi podria sentir identificat.

La segona és la gran petjada que la càbala -tradició mística jueva- va deixar a la nostra cultura. Espriu es referia a Espanya com a Sefarad -a la manera hebrea- cada cop que considerava que afrontava un tema seriós. Això podria ser una llicència poètica o una mostra de la influència del poble jueu sobre la península, tot i haver-ne estat expulsat el 1492.

Els Reis Catòlics van decretar que els jueus havien d'abandonar el territori si no es convertien al cristianisme. Segons l'hispanista britànic John Lynch, entre 40.000 i 45.000 dels 80.000 dels que es trobaven llavors a Espanya van decidir marxar -la resta, va professar una conversió que va estar vigilada de prop per La Inquisició.

Avui, els sefardites -jueus vinguts de la Península- es troben, sobretot, a Israel, Magreb, Turquia o EUA i se'ls podria reconèixer fàcilment; no només mengen plats propis de la gastronomia espanyola, sinó que també parlen la jaquetia o ladí, una barreja d'hebreu i castellà perfecte del segle XV. Un petit oasi de l'Espanya medieval, alimentat pel record i la distància.

La relació entre aquestes dues cultures és innegable; com diu l'historiador Américo Castro, "Europa es pot entendre perfectament sense posar els jueus en primer pla. Espanya no". I és així que pren sentit l'avantprojecte de llei presentat pel Govern a principis de febrer, que ofereix la possibilitat als sefardites d'aconseguir la doble nacionalitat espanyola.

Dels 13,8 milions de jueus que viuen al món, 3,5 són sefardites -segons dades del diari israelià Yediot Ahronot- i podran aconseguir el passaport si demostren la seva descendència ibèrica -mitjançant l'arbre genealògic, el domini del ladí...Aquesta notícia ha impactat molt els jueus descendents d'hispans a Israel, però de maneres molt diverses.

Així ho feien notar dues capçaleres com La Vanguardia i El País, que dedicaven una plana de la secció de política d'aquest cap de setmana a tractar el tema des de dos punts de vista diferents. La primera donava veu a aquella fracció dels sefardites que emplenen les ambaixades per aconseguir la nacionalitat. Segons la portaveu de la Federació de Comunitats Jueves a Espanya, María Royo, "consideren que s'obre l'esperança de reparar una injustícia històrica".

Els sefardites són una comunitat molt dispersa dins una societat més dispersa encara, com són els jueus. Aquesta concepció fa que uns altres -mostrats a El País- no vulguin tornar a ser espanyols; es consideren "orgullosos de ser únicament israelians", opina Isaac Levy, doctor en història especialitzat en judaisme sefardita. I és que "sense el continu exili al que s'ha vist abocat el poble jueu, avui no existiria Israel".

Per tant, encara que no tots els sefardites ho vegin igual i, encara que hagi estat 522 anys tard, podem dir que Sefarad ha escoltat.