dilluns, 24 de febrer de 2014

5 opciones para la UE

Sandra Vicente Barreira
Barcelona

"Con el tiempo se darán cuenta de que hemos salvado economías y países. Han ocurrido milagros y un día los veremos". De esta manera se refiere la vicepresidenta de la Comisión Europea, Viviane Reding, a los euroescépticos que van creciendo en número en diversas naciones de la Unión. Con motivo de la 45ª edición de los diálogos ciudadanos, celebrados este domingo, la luxemburguesa reiteraba la "necesidad de mantenernos juntos" para superar el marco actual.

En este marco se encuadran diversos factores que han hecho que los objetivos de la Unión Europea se tambaleen sobre una base que muchos dudan que siga vigente. El nacimiento incesante de partidos euroescépticos, la venta de ciudadanía en naciones como Malta, las convulsiones en Ucrania o la anexión de unas hipotéticas Catalunya y Escocia independientes han propiciado a que se puedan haber visto "sesgados los principios de la UE", según apunta Reding.

En vista de esta situación, el estudio internacional Nuevo Pacto para Europa -formado por expertos en distintos ámbitos, designados por los estados miembro- ha establecido cinco posibles opciones para el futuro de la Unión Europea. Con el objetivo de intentar evitar el desequilibrio que vino con la crisis económica del 2008, se han propuesto cambios en la hoja de ruta de la UE.

Viviane Reding
Los más drásticos serían los que proponen eliminar el euro o redibujar completamente la función y esencia de la Unión; por otro lado, las opciones más laxas serían o bien consolidar lo que se ha logrado hasta ahora, o intentar ir un poco más allá; por último, también se propone la creación de los Estados Unidos de Europa -que, según la misma Reding, han asentado su base, sin quererlo, "durante los dos últimos años de crisis".

Referente al futuro del euro, se sostiene que su implantación pudo haber sido un error, en tanto que no se ha conseguido la integración y cooperación necesaria entre estados para su correcto uso. Muchos son los que coinciden en que "el mercado interior europeo sigue funcionando, pero ha perdido la magia", como afirma Ana Palacio, exministra de Asuntos Exteriores del PP y miembro del Comité asesor del Plan.

Y es que, según el Eurostat, la aceptación popular del euro se balancea entre el 63% registrado en Rusia y el 41% en el Reino Unido. Aún así, retirar la moneda única sería muy arriesgado ya que, como Palacio reitera, "es un pilar fundamental de la Unión". Así pues, una de las opciones más aceptadas de las propuestas por el Plan, sería la de replantearse exactamente qué es lo que busca la UE.


Así lo subraya el expresidente del Parlamento Europeo, Enrique Barón, que plantea una reforma presidencial para que el cargo que él mismo ocupó "pueda ser elegido de manera directa". Para evitar lo que compara con la URSS, "dónde todos vigilaban pero nadie tomaba decisiones", es necesario aumentar el grado de consulta a los parlamentos nacionales en asuntos como los rescates económicos, que se realizan con dinero público pero sin el consentimiento del pueblo.

dilluns, 10 de febrer de 2014

522 anys després, Sefarad escolta

Sandra Vicente Barreira
Barcelona

"Escolta Sefarad, els homes no poden ser si no són lliures". Aquest vers del poeta Salvador Espriu demostra dues coses. La primera és que, com va dir l'estudiós Agustí Pons, la qualitat d'un escriptor rau en que cadascú hi interpreti quelcom diferent; qualsevol 'home' s'hi podria sentir identificat.

La segona és la gran petjada que la càbala -tradició mística jueva- va deixar a la nostra cultura. Espriu es referia a Espanya com a Sefarad -a la manera hebrea- cada cop que considerava que afrontava un tema seriós. Això podria ser una llicència poètica o una mostra de la influència del poble jueu sobre la península, tot i haver-ne estat expulsat el 1492.

Els Reis Catòlics van decretar que els jueus havien d'abandonar el territori si no es convertien al cristianisme. Segons l'hispanista britànic John Lynch, entre 40.000 i 45.000 dels 80.000 dels que es trobaven llavors a Espanya van decidir marxar -la resta, va professar una conversió que va estar vigilada de prop per La Inquisició.

Avui, els sefardites -jueus vinguts de la Península- es troben, sobretot, a Israel, Magreb, Turquia o EUA i se'ls podria reconèixer fàcilment; no només mengen plats propis de la gastronomia espanyola, sinó que també parlen la jaquetia o ladí, una barreja d'hebreu i castellà perfecte del segle XV. Un petit oasi de l'Espanya medieval, alimentat pel record i la distància.

La relació entre aquestes dues cultures és innegable; com diu l'historiador Américo Castro, "Europa es pot entendre perfectament sense posar els jueus en primer pla. Espanya no". I és així que pren sentit l'avantprojecte de llei presentat pel Govern a principis de febrer, que ofereix la possibilitat als sefardites d'aconseguir la doble nacionalitat espanyola.

Dels 13,8 milions de jueus que viuen al món, 3,5 són sefardites -segons dades del diari israelià Yediot Ahronot- i podran aconseguir el passaport si demostren la seva descendència ibèrica -mitjançant l'arbre genealògic, el domini del ladí...Aquesta notícia ha impactat molt els jueus descendents d'hispans a Israel, però de maneres molt diverses.

Així ho feien notar dues capçaleres com La Vanguardia i El País, que dedicaven una plana de la secció de política d'aquest cap de setmana a tractar el tema des de dos punts de vista diferents. La primera donava veu a aquella fracció dels sefardites que emplenen les ambaixades per aconseguir la nacionalitat. Segons la portaveu de la Federació de Comunitats Jueves a Espanya, María Royo, "consideren que s'obre l'esperança de reparar una injustícia històrica".

Els sefardites són una comunitat molt dispersa dins una societat més dispersa encara, com són els jueus. Aquesta concepció fa que uns altres -mostrats a El País- no vulguin tornar a ser espanyols; es consideren "orgullosos de ser únicament israelians", opina Isaac Levy, doctor en història especialitzat en judaisme sefardita. I és que "sense el continu exili al que s'ha vist abocat el poble jueu, avui no existiria Israel".

Per tant, encara que no tots els sefardites ho vegin igual i, encara que hagi estat 522 anys tard, podem dir que Sefarad ha escoltat.

Silenciar la veu del periodisme

Sandra Vicente Barreira
Barcelona

"A mesura que les guerres es fan llargues, els periodistes cauen menys simpàtics; es converteixen en algú molest". Així descriu Arturo Pérez Reverte a Territorio Comanche com es concep la feina dels qui es dediquen a transmetre informació, per incòmode que aquesta sigui. Però sortint de la ficció, a la realitat aquesta situació pot ser encara més cruenta.

Les dades publicades dijous passat per Reporters Sense Fronteres mostren fins a quin punt la veritat pot trobar traves dels òrgans institucionals. El que es coneix -i es reconeix com a dret constitucional- com a llibertat de premsa i informació a molts països és gairebé una utopia.

L'informe sobre la llibertat i la transparènciainformativa a 179 països mostra la precarietat d’algunes nacions com Iran, Eritrea o Corea del Nord, que apareixen pintades de negre. Color que mostra l’hermetisme a la que mitjans s’han d’enfrontar per accedir a certs tipus de dades, i que contrasta amb el groc de nacions com Finlàndia o Noruega, que ocupen les millors posicions de la classificació.

Hi ha certes característiques econòmiques que permeten endevinar el color que tindrà cada país, per això “sorprèn que la segona potència mundial sigui negra” reconeix Zigor Aldama, col·laborador d’El País a Shangai. I és que Xina, tot i que els seus líders parlin d’obertura, ocupa la posició 173. Inclús des de RSF se l’ha anomenat “la major presó de periodistes del món”, amb 30 informadors enrajolats –respecte els 200 empresonats a tot el món.

Mapa de la transparència informativa dels estats. Font: RSF
No és la manca de llibertat l’únic factor preocupant; la violència contra els periodistes va augmentar durant el 2013: 2000 informadors van ser agredits o amenaçats i, encara que els 75 assassinats que s’hi van registrar suposin una reducció, els segrestos han crescut en un 129%.

Quan es parla de periodistes retinguts, el nom que sona amb més força és Síria (posició 176 a la llista). Al país de Baixar al-Asad s’hi troben 49 dels 87 reporters segrestats durant el 2013. A més, s’hi van registrar 10 morts i 31 exilis, motiu pel qual s’ha decretat la zona com a la més perillosa per exercir el periodisme, “un terrible cementiri”, segons Malen Aznárez, presidenta de la secció espanyola de RSF.

Un dels motius d’aquesta inestabilitat al territori ve donada per l’absència de bàndols clars i, com a conseqüència, la inexistència de zones nítides de control. Això fa que, a diferència del que succeïa a les guerres occidentals tradicionals, cap espai no és fora de perill. “A més, una de les pràctiques més comunes és el terrorisme, i això pot enxampar-te a qualsevol lloc”, explica Mayte Carrasco, freelance especialitzada al Pròxim Orient.


Tot això crea una “apagada informativa”, tal com va considerar el fotoperiodista Gervasio Sánchez durant l’acte de recolzament als tres periodistes espanyols segrestats a Síria: Marc Marginedas, Ricard Garcia Vilanova i Javier Espinosa. Les condicions no són òptimes per a treballar-hi però, tot i el perill, els periodistes insisteixen als seus editors per anar a cobrir el conflicte i donar veu a la realitat siriana. 

dilluns, 3 de febrer de 2014

Com convertir-se en europeu

Sandra Vicente
Barcelona


Pagant Sant Pere canta. Però en aquest cas no es tracta d'obrir les portes del cel, sinó les de la Unió Europea a cop de talonari. O el que es coneix com a "programes de residència per inversió", segons els que per més o menys un milió d'euros es pot comprar la nacionalitat i la residència europea en diversos països de la Unió.

Aquesta mercantilització dels passaports es contextualitza en una crisi de la que alguns socis de la UE han sabut aprofitar-se; certs inversors han resultat ser una bona font econòmica, en tant que han vist facilitades les seves transaccions si les fan en qualitat de residents.

Tot plegat està derivant en una carrera entre certs membres, que competeixen per oferir les millors condicions d'entrada a les grans fortunes, mentre que des de Brussel·les creuen que això podria "esbiaixar els projectes de la Unió", com opina la comissaria luxemburguesa Viviane Reding.

Podem distingir dos tipus de models: per una banda al grup representat per Malta o Xipre, la nacionalitat s'aconsegueix mitjançant inversions en accions o en metàl·lic. Per altra banda, nacions com Portugal, Espanya, Letònia, Àustria o el Regne Unit ofereixen un procés més lent: a través de la compra d'una vivenda o de deute públic s'accedeix a la residència que, amb el temps, dóna pas a la nacionalitat.

Inversions necessàries per obtenir la nacionalitat segons l'estat. FONT: El País
El Visat d'Or, tal com es coneix aquest tipus de tràmit -i al que tenen un accés, més ràpid i menys compromès, desenes d'esportistes com Diego Costa, brasiler nacionalitzat espanyol- és una pràctica cada cop més comuna. Segons Christian H. Kälin, gerent de Henley & Partners, empresa referència en aquest tipus de tràmits, això es deu a la gran competència entre països, que facilita el procés.

Tant és així que, segons dades del Ministeri d'Interior Portuguès, 470 persones s'hi van nacionalitzar al 2013 invertint, ja d'entrada, entre 10.000 i 15.000 euros en advocats per aconseguir el passaport. Tot plegat preocupa, per una banda degut a la lliure circulació a la que tenen dret els nous residents i, per altra, perquè això pot "devaluar el concepte de ciutadà europeu", segons Jelena Dzankic, de l'Institut Universitari Europeu de Florència.

Aquesta situació va dur el Parlament Europeu a aprovar, a mitjans del mes de gener, una resolució no vinculant segons la que "s'espera que tots els Estats membres actuïn de manera responsable per preservar els valors de la Unió, [...] que no poden dur enganxada una etiqueta amb el preu".

I és precisament aquesta discriminació econòmica la que està aixecant més polèmica, sobretot perquè "atempta contra els valors europeus que estableixen la no discriminació", com recorda Kinga Göncz, europarlamentària hongaresa.


Però totes aquestes afirmacions contrasten amb una realitat en la que conviuen el Visat d'Or i les polítiques de restricció d'immigrants a estats com l'alemany. Es dóna una competència entre nacions per obrir les portes a les grans fortunes, mentre que als col·lectius com el romanès o el búlgar se'ls posen tot tipus de dificultats per part de les forces de la dreta europea.