diumenge, 6 d’abril de 2014

"Poco se puede contar a la gente sobre crítica social que no sepa ya"

Sandra Vicente Barreira
Barcelona

EdJinn es un hombre que no ve Barcelona simplemente como una ciudad, selva de calles, edificios y personas que constantemente vienen y van. Para él es un lienzo que forma parte de la vida de sus habitantes; aunque pueda pasar desapercibido, su arte es el telón de fondo de miles de trayectos hacia el trabajo o hacia casa, está en el transfondo de millones de fotografías o quizás aparezca de refilón en algún que otro recuerdo. Una de las múltiples firmas que hacen de Barcelona la ciudad que es; por eso, él asegura que su arte no tiene intención de comunicar nada. Simplemente hace lo que ama: "no hay nada más a parte de colores brillantes y personajes símpáticos". Pero todo depende de cómo se quiera ver a esos personajes simpáticos.



-¿Cómo empezó tu carrera; EdJinn nace o se hace?
Desde muy pequeño siempre había preferido un papel y un boli por encima de cualquier otro juguete. Podía pasarme tardes enteras dibujando sin parar. De más mayor, mientras mis compañeros hacían fútbol o karate, yo hacía clases extraescolares de cómic.

-¿Qué tipo de formación tienes a las espaldas?
Al acabar el bachillerato, me estuve planteando hacer Bellas Artes, pero finalmente me decanté por estudiar diseño gráfico. Siempre he pensado que como diseñador tendría muchas más salidas profesionales, a la vez que seguiría pudiendo trabajar en ámbitos artísticos...con Bellas Artes no veía muchas más salidas que ser profesor o hacer caricaturas en las Ramblas.

-¿Y cómo se pasa del disño gráfico al arte urbano?
A nivel de arte urbano, mi hermano empezó a pintar graffitti en el '93 y allá por el 2003, (yo tendría unos 16 años) mi vecino, que estaba loco por los graffittis de mi hermano, me convenció para ir los tres juntos un día a pintar con él y probar qué era eso de los sprays. Desde ese momento ya ha sido un no parar hasta hoy.

-Has ido creando un estilo muy particular en el que, además se van repitiendo ciertos elementos
Siempre me ha gustado la gente que mediante su obra crea un nuevo universo. Me encanta estar delante de muros diferentes y ver una conexión entre ellos, como si las paredes fueran una ventana a otro mundo. Partiendo de este punto, es normal que se repitan elementos que se relacionan entre ellos de forma que cuenten historias que sólo suelo entender yo mismo.

-En muchos hay una cierta voluntad de crítica social
Como te decía, los murales que pinto suelo entenderlos yo, así que siéntete afortunada si en alguna obra mía has visto algo más allá de colorines y personajes simpáticos. Realmente no pinto con intención de transmitir un mensaje ni hacer una crítica ni denunciar nada. No estoy para dar lecciones a nadie, que cada uno tiene bastante con lo suyo. Pero sí que es verdad que los murales tampoco son aleatorios, tengo una idea e intento plasmarla en el muro, pero nada más allá.

-Los muros son mucho más accesibles al público que los lienzos;¿qué repercusión crees que causa el arte urbano?
Poco o ninguno en la sociedad media. A no ser, claro, que te llames Banksy y salgas en los telenoticias cada vez que te tiras un pedo. El arte urbano tiene en cuenta un nicho de gente muy pequeño, que normalmente tiene un poder adquisitivo bastante bajo, así que poco les vas a contar sobre crítica social que no sepan ya.

-¿Qué tipo de ojos crees que se posan más sobre tu trabajo?
Como artista urbano, pintando en la calle realmente no tengo un público objetivo, lo que pinto va dirigido a todo aquel que lo vea y le guste mi obra. Como diseñador, me gustaría dirigirme a un público lo más amplio posible, no cerrarme puertas en los tiempos que corren, pero es complicado. Realmente no sé a quién llego más; la verdad es que muchas marcas suelen tachar mi trabajo de naif, pero no es algo en lo que yo coincida demasiado.

-Pero otras marcas, como Moritz Epidor te han confiado su imagen. ¿Cómo te diste a conocer para conseguir este tipo de contratos?
Todo empezó cuando, junto a Rotor y mi hermano Ibie editamos la revista de ilustración Finerats Magazine. Es una revista física que funciona como catálogo de artistas. Publicamos y exhibimos el arte urbano, la ilustración, el cómic y el tatuaje junto a todas aquellas artes que tienen exponentes de mucho nivel, pero que de alguna forma, no tienen cabida en el circuito tradicional de las Bellas Artes. 
Siempre hay muchas marcas y agencias con los ojos puestos en la revista. Es un escaparate bastante grande; la gente de Moritz nos encargó un número especial basado en su Epidor, donde cada página de la revista se convertiría en un posavasos.

-También se gestó en Finerats vuestra relación con Andreu Buenafuente, que tiene una imagen vuestra como logo de su blog.
Andreu tiene una faceta desconocida como ilustrador, y colaboró con algunas ilustraciones en los primeros números de la revista. A partir de ahí, se puso en contacto conmigo y mi hermano, y nos conocimos. Le encantaba nuestro trabajo y quería que le pintásemos las oficinas de El Terrat; después de eso nos pidió el logo para su blog.

-Tu obra no sólo se queda en los muros o en el papel. Tambien tienes merchandising
Lo de merchandising suena un poco mal, la verdad. No soy una marca, ni creo productos más allá de un par de prints que son una forma de poder ofrecer mi obra a un precio más asequible. Hay mucha gente que utiliza la calle como un modo de posicionamiento de cara al público que compra sus productos, o simplemente como una herramienta publicitaria para llenar las paredes con su marca sin tener que pagar por ello, pero no creo que sea mi caso.

-Así, ¿de qué manera consideras tu relación con las marcas?
Al trabajar como diseñador, es normal trabajar con marcas, y hacer diseños o ilustraciones para ellas, pero nunca las planteo como merchandising, sino simplemente como una colaboración. Ellos tienen su producto, lo fabrican y lo comercializan y yo simplemente aporto el diseño.

-Además de tu trabajo en las calles o las colaboraciones con las marcas, también trabajas en interiores y galerías
Cuando pinto en la calle es por placer, para pasar un buen rato con los amigos y echar unas risas. En interiores es diferente, ya no es un muro que pueda ver todo el mundo, es algo privado y suele ser por encargo. En fin, de algo hay que vivir, y llegar a fin de mes nunca es fácil. Siempre es mejor cuando puedo ganar diero haciendo lo que me gusta. 

dilluns, 10 de març de 2014

La Transició, vista amb perspectiva

Sandra Vicente Barreira
Barcelona

20 de novembre de 1975; una jornada històrica per un país que es lleva amb tot de sentiments retrobats. Una nació dividida davant la mort de l’home que, anys abans, havia liderat l’enfrontament entre els qui estaven dividits. Un dia ple de simbolismes; dins la basílica del Valle de los Caídos, els Reis presideixen la cerimònia “en sufragi de l’excel·lentíssim don Francisco Franco [...] i dels caiguts en la Creuada espanyola”.

El monarca acomiadava el dictador amb la cura pertinent de qui coneix la importància que tindrà la seva figura en els anys que vindran. Però Madrid no es va aturar per les campanes de morts: lluïa un ambient molt diferent al de la basílica, que El País qualificava de “fredor oficial”. Destacava la tensió d’un possible conflicte popular davant l’acte; per això, les immediacions de la Basílica es veien atapeïdes de forces de seguretat que vetllaven per evitar-lo, i de periodistes que esperaven per a cobrir-lo.

D’entre els informadors, ressaltaven els corresponsals. Concretament 421, segons Christopher Tulloch, professor de la UPF, facultat on el passat dimecres es presentava el llibre El desafiament català. L’obra, que és una creació conjunta de cinc professors -Jaume Guillamet, Ruth Rodríguez, Francesc Salgado, Marcel Mauri i el mateix Tulloch-, analitza quina va ser la visió de la premsa estrangera de la Transició.

Escena del funeral de Franco
La dada, que en principi podria semblar anecdòtica, mostra fins a quin punt el que estava passant prenia importància a ulls internacionals. Els autors del llibre focalitzen en corresponsals de quatre procedències diferents; els americans potser eren els que tenien una visió més extrema; “estaven convençuts que hi hauria un conflicte armat”, assegura Mauri. Tant, que molts van venir directament de Vietnam, previstos dels estris propis d’un corresponsal de guerra.

Per francesos i italians cada pas que donava –o no– el Govern era “una nova decepció que allunyava els espanyols de la democràcia”, opina Salgado. Itàlia va anunciar fins a 8 vegades el final de l’herència franquista, però no s’acabava de fer el pas. “Això evidencia la relació entre política i periodisme”, comenta el professor, que reitera la importància dels corresponsals, recordant que quan el Rei va fer declaracions negatives sobre Arias Navarro va ser per a Le Monde i no pas per cap capçalera espanyola. 

Per últim, els anglesos professaven el que Guillamet qualifica de "suport crític" a la Transició. Els britànics, que s'ho miraven amb molta més distància que les veïnes França o Itàlia, acostumaven a fer notar les errades d'estratègia del Govern. És per aquesta funció crítica -que els mitjans locals no podien exercir degut a la repressió- que els corresponsals restaren subjectes a estricta vigilància -especialment aquells que actuaven a Catalunya o Euskal Herria.


Partint del silenci que caracteritzava els nostres mitjans, la premsa de corresponsalia cobra una gran importància per saber com ens veien i com ens veiem i és que, com afirma el periodista Lluis Bassets, "només podem dir que vam assolir la llibertat quan el contingut de la premsa espanyola comença a coincidir amb l'estrangera".

diumenge, 9 de març de 2014

Barcelona es queda sense anell

7 de febrer del 2014
Avui s'ha presentat el projecte guanyador que remodelarà la Plaça de les Glòries de Barcelona. Les obres costaran prop de 30 milions d'euros i es realitzaran en sis fases diferents, entre el 2015 i el 2018. La nova Plaça de les Glòries oferirà un espai verd pels vianants i una bona comunicació amb el transport públic de la zona.

Un reportatge fotogràfic de Xavier Rodríguez, Paula Solanas, Meritxell Vilamala, Glòria Ribugent, Aïda Sanchez i Sandra Vicente per al suplement Cetrencada del Punt Avui

Cliqueu aquí per veure la versió en PDF


"Creem un món de fantasia del qual no hem de sortir"

Entrevistem els Pallapupas;  una associació de pallassos d’hospital que treballen en diferents centres de Catalunya. Especialitzats en infants i gent gran, els intenten animar l’estada amb un seguit de visites en les quals la improvisació és la clau. A més, també treballen amb col·lectius en risc d’exclusió, tot organitzant “obres de teatre social”.
Els acompanyem durant un dels seus serveis a la planta de Pediatria de l'Hospital del Mar de Barcelona i ens convertim en espectadors de la seva posada en escena.

Una entrevista de Sandra Vicente i Aïda Sanchez per al suplement Cetrencada del Punt Avui


dilluns, 3 de març de 2014

Canviar partit i mantenir sou

Sandra Vicente
Barcelona

L'any 2009 va ser l'any del Barça, una temporada gairebé immillorable. Però, com sol passar, els resultats finals -el triplet- no deixen veure els neguits i els errors del principi de l'era Guardiola. Un inici de lliga amb derrota i empat i un començament de Champions amb un error de càlcul que duia el nom de Txigrinski.

El defensa ucraïnès va arribar al Barça des del Xakhtar Donetsk per 25 milions, però no va defensar mai l'equip català a la lliga de campions. La primera vegada que va compartir camp amb el Barça no va ser com a blaugrana, sinó com a rival, amb motiu de la Super Copa. Així, com que cap jugador pot participar en la mateixa competició havent representat dos equips diferents a la mateixa temporada, Txigrinski va viure el tercer títol del primer Barça Guardiola des de la banqueta.  

Aquest cas recorda a una altra dicotomia, ja no entre el Barça i el Xakhtar, sinó entre el PP i Vox. Ens traslladem a l'escenari polític i Txigrinski passa a dir-se Aleix Vidal Quadras qui, tot i militar a Vox i haver deixat el PP, continua mantenint el seu escó -i sou- d'eurodiputat pels populars. El també vicepresident del Parlament, va deixar el PP al gener, encara que les discrepàncies ja van començar al juny; per això, molts dels seus antics companys no consideren ètica aquesta dualitat.

Aleix Vidal Quadras al Parlament Europeu. Font:EFE
Tot i que el futbol pugui ser una bona analogia política, hi ha diferències substancials; cap dels dos no va deixar de cobrar el sou, però Vidal Quadras encara surt al camp. I és que, encara que ja no formi part de la delegació espanyola, continua integrat al PPE. Aquesta realitat és perfectament legal ja que l'escó és personal, per això fonts populars asseguren que l'única mesura que han pres és "comunicar-li" que s'abstingui de les reunions de la delegació. 

Però hi ha veus que s'han aixecat més que d'altres; la presidenta del PP català, Alícia Sánchez Camacho, sí ha demanat públicament que deixi l'escó "per coherència". La popular ha criticat aquest gir en tant que és una decisió presa"per criteris personals" i no ideològics o per fidelitat a un partit; també ha recordat que no és la primera vegada que Vidal protagonitza una acció similar: "ja ho va fer quan va deixar UCD per entrar al PP".

El sou d'un eurodiputat és de 7.956,87 euros bruts -6.200,72 nets-, als que cal afegir fins a 4.343 euros per despeses extra. Encara que les eleccions se celebraran al maig, els membres del Parlament continuaran cobrant fins el juny -així, de ser escollit com a diputat per Vox, Vidal podria empalmar el càrrec amb el que ara desenvolupa com a popular.


Així, segons dades del diario.es, si ens remuntem al moment en que Vidal va començar a renegar dels populars, hauria cobrat com a membre del PPE un total de 74.500 euros, dels que el PP -al contrari que el PSOE- no reclama res i, per tant, acaben sent dedicats a Vox. 

dilluns, 24 de febrer de 2014

5 opciones para la UE

Sandra Vicente Barreira
Barcelona

"Con el tiempo se darán cuenta de que hemos salvado economías y países. Han ocurrido milagros y un día los veremos". De esta manera se refiere la vicepresidenta de la Comisión Europea, Viviane Reding, a los euroescépticos que van creciendo en número en diversas naciones de la Unión. Con motivo de la 45ª edición de los diálogos ciudadanos, celebrados este domingo, la luxemburguesa reiteraba la "necesidad de mantenernos juntos" para superar el marco actual.

En este marco se encuadran diversos factores que han hecho que los objetivos de la Unión Europea se tambaleen sobre una base que muchos dudan que siga vigente. El nacimiento incesante de partidos euroescépticos, la venta de ciudadanía en naciones como Malta, las convulsiones en Ucrania o la anexión de unas hipotéticas Catalunya y Escocia independientes han propiciado a que se puedan haber visto "sesgados los principios de la UE", según apunta Reding.

En vista de esta situación, el estudio internacional Nuevo Pacto para Europa -formado por expertos en distintos ámbitos, designados por los estados miembro- ha establecido cinco posibles opciones para el futuro de la Unión Europea. Con el objetivo de intentar evitar el desequilibrio que vino con la crisis económica del 2008, se han propuesto cambios en la hoja de ruta de la UE.

Viviane Reding
Los más drásticos serían los que proponen eliminar el euro o redibujar completamente la función y esencia de la Unión; por otro lado, las opciones más laxas serían o bien consolidar lo que se ha logrado hasta ahora, o intentar ir un poco más allá; por último, también se propone la creación de los Estados Unidos de Europa -que, según la misma Reding, han asentado su base, sin quererlo, "durante los dos últimos años de crisis".

Referente al futuro del euro, se sostiene que su implantación pudo haber sido un error, en tanto que no se ha conseguido la integración y cooperación necesaria entre estados para su correcto uso. Muchos son los que coinciden en que "el mercado interior europeo sigue funcionando, pero ha perdido la magia", como afirma Ana Palacio, exministra de Asuntos Exteriores del PP y miembro del Comité asesor del Plan.

Y es que, según el Eurostat, la aceptación popular del euro se balancea entre el 63% registrado en Rusia y el 41% en el Reino Unido. Aún así, retirar la moneda única sería muy arriesgado ya que, como Palacio reitera, "es un pilar fundamental de la Unión". Así pues, una de las opciones más aceptadas de las propuestas por el Plan, sería la de replantearse exactamente qué es lo que busca la UE.


Así lo subraya el expresidente del Parlamento Europeo, Enrique Barón, que plantea una reforma presidencial para que el cargo que él mismo ocupó "pueda ser elegido de manera directa". Para evitar lo que compara con la URSS, "dónde todos vigilaban pero nadie tomaba decisiones", es necesario aumentar el grado de consulta a los parlamentos nacionales en asuntos como los rescates económicos, que se realizan con dinero público pero sin el consentimiento del pueblo.

dilluns, 10 de febrer de 2014

522 anys després, Sefarad escolta

Sandra Vicente Barreira
Barcelona

"Escolta Sefarad, els homes no poden ser si no són lliures". Aquest vers del poeta Salvador Espriu demostra dues coses. La primera és que, com va dir l'estudiós Agustí Pons, la qualitat d'un escriptor rau en que cadascú hi interpreti quelcom diferent; qualsevol 'home' s'hi podria sentir identificat.

La segona és la gran petjada que la càbala -tradició mística jueva- va deixar a la nostra cultura. Espriu es referia a Espanya com a Sefarad -a la manera hebrea- cada cop que considerava que afrontava un tema seriós. Això podria ser una llicència poètica o una mostra de la influència del poble jueu sobre la península, tot i haver-ne estat expulsat el 1492.

Els Reis Catòlics van decretar que els jueus havien d'abandonar el territori si no es convertien al cristianisme. Segons l'hispanista britànic John Lynch, entre 40.000 i 45.000 dels 80.000 dels que es trobaven llavors a Espanya van decidir marxar -la resta, va professar una conversió que va estar vigilada de prop per La Inquisició.

Avui, els sefardites -jueus vinguts de la Península- es troben, sobretot, a Israel, Magreb, Turquia o EUA i se'ls podria reconèixer fàcilment; no només mengen plats propis de la gastronomia espanyola, sinó que també parlen la jaquetia o ladí, una barreja d'hebreu i castellà perfecte del segle XV. Un petit oasi de l'Espanya medieval, alimentat pel record i la distància.

La relació entre aquestes dues cultures és innegable; com diu l'historiador Américo Castro, "Europa es pot entendre perfectament sense posar els jueus en primer pla. Espanya no". I és així que pren sentit l'avantprojecte de llei presentat pel Govern a principis de febrer, que ofereix la possibilitat als sefardites d'aconseguir la doble nacionalitat espanyola.

Dels 13,8 milions de jueus que viuen al món, 3,5 són sefardites -segons dades del diari israelià Yediot Ahronot- i podran aconseguir el passaport si demostren la seva descendència ibèrica -mitjançant l'arbre genealògic, el domini del ladí...Aquesta notícia ha impactat molt els jueus descendents d'hispans a Israel, però de maneres molt diverses.

Així ho feien notar dues capçaleres com La Vanguardia i El País, que dedicaven una plana de la secció de política d'aquest cap de setmana a tractar el tema des de dos punts de vista diferents. La primera donava veu a aquella fracció dels sefardites que emplenen les ambaixades per aconseguir la nacionalitat. Segons la portaveu de la Federació de Comunitats Jueves a Espanya, María Royo, "consideren que s'obre l'esperança de reparar una injustícia històrica".

Els sefardites són una comunitat molt dispersa dins una societat més dispersa encara, com són els jueus. Aquesta concepció fa que uns altres -mostrats a El País- no vulguin tornar a ser espanyols; es consideren "orgullosos de ser únicament israelians", opina Isaac Levy, doctor en història especialitzat en judaisme sefardita. I és que "sense el continu exili al que s'ha vist abocat el poble jueu, avui no existiria Israel".

Per tant, encara que no tots els sefardites ho vegin igual i, encara que hagi estat 522 anys tard, podem dir que Sefarad ha escoltat.

Silenciar la veu del periodisme

Sandra Vicente Barreira
Barcelona

"A mesura que les guerres es fan llargues, els periodistes cauen menys simpàtics; es converteixen en algú molest". Així descriu Arturo Pérez Reverte a Territorio Comanche com es concep la feina dels qui es dediquen a transmetre informació, per incòmode que aquesta sigui. Però sortint de la ficció, a la realitat aquesta situació pot ser encara més cruenta.

Les dades publicades dijous passat per Reporters Sense Fronteres mostren fins a quin punt la veritat pot trobar traves dels òrgans institucionals. El que es coneix -i es reconeix com a dret constitucional- com a llibertat de premsa i informació a molts països és gairebé una utopia.

L'informe sobre la llibertat i la transparènciainformativa a 179 països mostra la precarietat d’algunes nacions com Iran, Eritrea o Corea del Nord, que apareixen pintades de negre. Color que mostra l’hermetisme a la que mitjans s’han d’enfrontar per accedir a certs tipus de dades, i que contrasta amb el groc de nacions com Finlàndia o Noruega, que ocupen les millors posicions de la classificació.

Hi ha certes característiques econòmiques que permeten endevinar el color que tindrà cada país, per això “sorprèn que la segona potència mundial sigui negra” reconeix Zigor Aldama, col·laborador d’El País a Shangai. I és que Xina, tot i que els seus líders parlin d’obertura, ocupa la posició 173. Inclús des de RSF se l’ha anomenat “la major presó de periodistes del món”, amb 30 informadors enrajolats –respecte els 200 empresonats a tot el món.

Mapa de la transparència informativa dels estats. Font: RSF
No és la manca de llibertat l’únic factor preocupant; la violència contra els periodistes va augmentar durant el 2013: 2000 informadors van ser agredits o amenaçats i, encara que els 75 assassinats que s’hi van registrar suposin una reducció, els segrestos han crescut en un 129%.

Quan es parla de periodistes retinguts, el nom que sona amb més força és Síria (posició 176 a la llista). Al país de Baixar al-Asad s’hi troben 49 dels 87 reporters segrestats durant el 2013. A més, s’hi van registrar 10 morts i 31 exilis, motiu pel qual s’ha decretat la zona com a la més perillosa per exercir el periodisme, “un terrible cementiri”, segons Malen Aznárez, presidenta de la secció espanyola de RSF.

Un dels motius d’aquesta inestabilitat al territori ve donada per l’absència de bàndols clars i, com a conseqüència, la inexistència de zones nítides de control. Això fa que, a diferència del que succeïa a les guerres occidentals tradicionals, cap espai no és fora de perill. “A més, una de les pràctiques més comunes és el terrorisme, i això pot enxampar-te a qualsevol lloc”, explica Mayte Carrasco, freelance especialitzada al Pròxim Orient.


Tot això crea una “apagada informativa”, tal com va considerar el fotoperiodista Gervasio Sánchez durant l’acte de recolzament als tres periodistes espanyols segrestats a Síria: Marc Marginedas, Ricard Garcia Vilanova i Javier Espinosa. Les condicions no són òptimes per a treballar-hi però, tot i el perill, els periodistes insisteixen als seus editors per anar a cobrir el conflicte i donar veu a la realitat siriana. 

dilluns, 3 de febrer de 2014

Com convertir-se en europeu

Sandra Vicente
Barcelona


Pagant Sant Pere canta. Però en aquest cas no es tracta d'obrir les portes del cel, sinó les de la Unió Europea a cop de talonari. O el que es coneix com a "programes de residència per inversió", segons els que per més o menys un milió d'euros es pot comprar la nacionalitat i la residència europea en diversos països de la Unió.

Aquesta mercantilització dels passaports es contextualitza en una crisi de la que alguns socis de la UE han sabut aprofitar-se; certs inversors han resultat ser una bona font econòmica, en tant que han vist facilitades les seves transaccions si les fan en qualitat de residents.

Tot plegat està derivant en una carrera entre certs membres, que competeixen per oferir les millors condicions d'entrada a les grans fortunes, mentre que des de Brussel·les creuen que això podria "esbiaixar els projectes de la Unió", com opina la comissaria luxemburguesa Viviane Reding.

Podem distingir dos tipus de models: per una banda al grup representat per Malta o Xipre, la nacionalitat s'aconsegueix mitjançant inversions en accions o en metàl·lic. Per altra banda, nacions com Portugal, Espanya, Letònia, Àustria o el Regne Unit ofereixen un procés més lent: a través de la compra d'una vivenda o de deute públic s'accedeix a la residència que, amb el temps, dóna pas a la nacionalitat.

Inversions necessàries per obtenir la nacionalitat segons l'estat. FONT: El País
El Visat d'Or, tal com es coneix aquest tipus de tràmit -i al que tenen un accés, més ràpid i menys compromès, desenes d'esportistes com Diego Costa, brasiler nacionalitzat espanyol- és una pràctica cada cop més comuna. Segons Christian H. Kälin, gerent de Henley & Partners, empresa referència en aquest tipus de tràmits, això es deu a la gran competència entre països, que facilita el procés.

Tant és així que, segons dades del Ministeri d'Interior Portuguès, 470 persones s'hi van nacionalitzar al 2013 invertint, ja d'entrada, entre 10.000 i 15.000 euros en advocats per aconseguir el passaport. Tot plegat preocupa, per una banda degut a la lliure circulació a la que tenen dret els nous residents i, per altra, perquè això pot "devaluar el concepte de ciutadà europeu", segons Jelena Dzankic, de l'Institut Universitari Europeu de Florència.

Aquesta situació va dur el Parlament Europeu a aprovar, a mitjans del mes de gener, una resolució no vinculant segons la que "s'espera que tots els Estats membres actuïn de manera responsable per preservar els valors de la Unió, [...] que no poden dur enganxada una etiqueta amb el preu".

I és precisament aquesta discriminació econòmica la que està aixecant més polèmica, sobretot perquè "atempta contra els valors europeus que estableixen la no discriminació", com recorda Kinga Göncz, europarlamentària hongaresa.


Però totes aquestes afirmacions contrasten amb una realitat en la que conviuen el Visat d'Or i les polítiques de restricció d'immigrants a estats com l'alemany. Es dóna una competència entre nacions per obrir les portes a les grans fortunes, mentre que als col·lectius com el romanès o el búlgar se'ls posen tot tipus de dificultats per part de les forces de la dreta europea.

dilluns, 27 de gener de 2014

L'Argentina fa tambalejar el Brasil

Sandra Vicente Barreira
Barcelona


L'economia és una ciència inexacta, volàtil i imprevisible, però tot i això, una ciència. Com deia el físic James Prescot Jule, "l'energia ni es crea ni es destrueix, només es transforma". Doncs el mateix principi es pot aplicar als fluxos financers: mentre els anomenats països desenvolupats s'enfonsaven en la pitjor crisi des del 1929, les economies emergents despuntaven a un molt bon ritme. Però l'enorme interès cap els BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-Àfrica) s'està deslluint poc a poc.

L'inici d'una teòrica recuperació -que encara ha de veure's reflectida al terreny pràctic- fa que s'hagi tornat a girar el focus cap a casa i els emergents hagin perdut força simbòlica com a esperança de bonança en un panorama en recessió. Com que l'economia és una xarxa en la que tot lliga amb tot, aquest canvi de prioritats és causa i, alhora conseqüència, d'una desacceleració del creixement dels BRICS, que avui volta el 5%, lluny dels nivells previs a la crisi.

La minva de la confiança respecte els emergents es tradueix en la voluntat d'alguns països de desentendre's dels estímuls exteriors, però allò que creix ràpid tendeix a ser inestable. Així que aquest moviment ha suposat una fallida econòmica, com la que s'ha viscut a Argentina aquests dies. El pes s'ha devaluat respecte el dòlar gairebé en un 30%, dada que demostra que encara és d'hora per deixar-se'n anar de la mà.

La presidenta del Brasil, Dilma Rousseuff, a Davos. Reuters

Tot plegat funciona com un dòmino; per posar un exemple, la crisi cambiària argentina afecta directament el Brasil. del qual és la tercera importadora -únicament superada pels EUA i la Xina-, suposant un mercat de 242.000 milions de dòlars per al país de Dilma Rousseff.

Qualsevol convulsió a l'Argentina preocupa els brasilers, i és que segons el director de Relacions Internacionals de la Federació d'Indústries de l'Estat de Sâo Paulo, Gianetti da Fonesca, els pot afectar directament de dues maneres. La primera es dóna a prop de casa, des del moment en que la devaluació del pes encareix tots els productes de l'Argentina, inclosos els importats.

La segona es veu des de fora, en tant que els inversors globals són molt més "cautelosos" en zones d'inestabilitat com la que és avui l'Argentina. Per això, da Fonesca opina que és el moment de buscar "mercats alternatius per al Brasil". Mercats que porten el nom d'Àsia i Mèxic, per exemple, i s'allunyen de la dependència als EUA i d'una Xina que tampoc passa pel seu moment més estable.

Tot aquest context ha dificultat la que ha estat la primera aparició de Dilma Rousseff a la conferència de Davos on, lluny de poder vendre l'assoliment de la 'nova classe mitjana' -les manifestacions de la qual, segons Rousseff, són símbol del progrés social-, va haver d'adoptar un discurs que la diferenciés de la realitat argentina. Va voler conservar la confiança dels inversors, tot recordant els 376.000 milions de dòlars en reserva, quantitat que assegura l'estabilitat del país i que demostra que no té voluntat del suport que suposen els EUA.

dissabte, 25 de gener de 2014

Una ressaca nadalenca més

Sandra Vicente Barreira
Barcelona


La ressaca és una de les sensacions més estranyes; és la conseqüència d’una sublimació i exaltació de les nostres voluntats més naturals i profundes: l’amor, l’amistat, la generositat, el desig…Però com tot allò sublim, és fràgil i breu. A l’èxtasi segueix el rebuig en forma d’una convicció irrefrenable – alhora que perenne- de “mai més”, i la inquisició molesta de “realment va valer la pena”?

Però en aquest cas no es tracta d’una ressaca física causada per l’alcohol, sinó d’una de caire moral, imbuïda per la inhibició de la responsabilitat i la capacitat de ser conseqüents. Què podria causar tal despropòsit? Només un context universalment fatxenda com el Nadal. I dic despropòsit perquè no parteix de sentiments inexistents, però sí que els exagera. I què és l’exageració més que un tipus de mentida? Per tant, ja entrem en el terreny de la hipocresia. 

Ja fa gairebé un mes que ens asseiem a taula per començar amb la marató festiva anual per excel·lència. Però aquesta ja es feia notar des de setmanes abans, quan els llums engalanaven els carrers. És aquí quan va néixer una sensació de benestar i harmonia que empentava al gast, a la generositat i al detallisme. Una curiosa transformació que ens duia a desitjar efusivament bones festes a tota ànima amb que ens creuàvem, mentre que dies abans podíem donar gràcies si sentíem un “hola” a l’ascensor o una conversa sobre el temps per part d’aquells valents més eloqüents.

La cançoneta es transformava en “et desitjo un feliç 2014! Vés, pitjor que el 2013 no serà, mira que ens ha donat disgustos, maleït...”.  Se’ns escapava el petit detall que la bonança dels anys no es desitja, s’aconsegueix.  El  que compta és la intenció, que diuen, però a aquestes alçades d’any ja ni llums, ni turrons ni ganes. Encara conservem la il·lusió del canvi de calendari però ja ens han vençut les agulletes del nou gimnàs i ens pot el ‘mono’ del tabac. Només cal dir que comencem el 2014 igual que vam iniciar el 2013; amb una ressaca nadalenca més. 

dimecres, 22 de gener de 2014

Tensió indo-pakistanesa, baralla de tres

La descolonització va causar conflictes locals, com el de Kashmir, on la tibantor encara dura

Sandra Vicente Barreira
Barcelona

Dos no es barallen si un no vol. El problema ve quan l''un' és el tercer en discòrdia que encén la guspira d'un conflicte que no va realment amb ell; tirar la pedra i amagar la mà. Així es podria sintetitzar el conflicte indo-pakistanès, erigit al voltant d'un terreny que ambdós reclamen: Kashmir.

Anglaterra va haver de marxar precipitadament de les seves colònies asiàtiques -amb la conseqüent divisió del territori. Però sense tenir en compte que aquesta nova frontera imposada iniciaria un enfrontament que marcaria durant més de 65 anys qui es quedava.

La disputa ha evolucionat de manera que ara l’Índia i el Pakistan, afectats inicialment per un conflicte que no havien començat, s'han convertit en 'els tercers' d'un sacseig nacionalista entre els habitants de Kashmir. Comencen a sentir que són ells, i no anglesos, indis o pakistanesos, qui han de decidir les seves fronteres.
 
Tot va començar l'any 1947, amb la segona Gran Guerra que encara fumejava i una Guerra Freda imminent. El context geopolític era convuls i la nounada ONU va decidir -en una de les poques posades en comú entre els EUA i la URSS- que s'havia d'iniciar la descolonització.

El Raj britànic al 1947

Separació, eina de control

El Raj britànic -Índia, Pakistan, Bangladesh, Myanmar i Sri Lanka- era un conglomerat de territoris i ideologies dividides, sobretot entre musulmans i hindús. Els anys de domini anglès s'havien emparat precisament en aquestes diferències; 'divide et impera'.

Però això no va acabar amb la marxa dels anglesos; es va dividir el territori entre l'Índia i el Pakistan, on cada província o principat havia de decidir annexionar-se. No seria un problema si la praxis anglesa no hagués dut a posar dirigents hindús en territoris musulmans -i viceversa-, sent aquests qui tenien l'última paraula independentment de l'opinió del poble.

Per això, a l'agost del 1947 encara quedaven per posicionar-se els principats d'Hyderabad, Junagadh i Kashmir. L'últim, governat per una monarquia hindú que volia esdevenir independent, va ser pressionat per moviments armats que defensaven el dret a decidir de la majoria musulmana.

El maharajà Hari Singh va demanar suport a l'Índia a canvi de prometre annexionar-s'hi. El tràmit es va fer efectiu el 26 d'octubre, iniciant així el conflicte -que encara perdura- que es va traduir en diverses guerres; la primera de les quals va acabar l'1 de gener del 1949, gràcies a la intervenció de l’ONU en un dels primers conflictes on va poder mediar.

Tímides accions de l'ONU

La disputa s'internacionalitzava -més encara. Es va dividir Kashmir; dues terceres parts serien per l'Índia -143.000 km2- amb capital a Srinagar, i la resta -83.806 km2-, la rebatejada Azad Kashmir (Kashmir lliure), amb capital a Gilgit, pel Pakistan.

La divisió actual de Kashmir -la divisió inicial entre l'Índia
i el Pakistan data de 1947, mentre que la China no va
aparèixer en escena fins el 1962-

Aquesta divisió havia de durar fins que se celebrés un plebiscit per pactar el futur del territori. Però Kashmir encara espera. L'Índia hi ha interferit, ja que considera legítim mantenir les fronteres del Raj britànic -sense importar conflictes ideològics-, fet que xoca amb la condició de l'ONU de desmilitaritzar la zona abans de la consulta.

Així, les Nacions Unides no van poder fer més que aconsellar, però mai no han tingut la potestat de forçar cap actuació determinant. Això va fer que fos criticada per una malinterpretada posició neutral, cosa que va dificultar la desmilitarització i va dur l'Índia cap a una posició cada cop més inflexible cap els observadors internacionals.

En vista a les oposicions dels hindús, que consideraven que la disputa per Kashmir havia de ser 'domèstica', es va proposar celebrar plebiscits regionals. Ja que la frontera s'havia establert segons credos ideològics, semblava l'opció més plausible. Però Pakistan -que es quedaria amb la major part de la població, però no del territori- no ho va acceptar i l'Índia, contenta amb l'statu quo actual, no va cedir.

El joc de la Guerra Freda

Això va impulsar Pakistan a buscar aliances amb els EUA -tot i que inicialment aquests van buscar recolzament a l'Índia. Per altra banda, els hindús no van poder establir bones relacions amb la URSS -tot i que ambdós sabien que els resultaria beneficiós- degut a  la poca tolerància del comunisme a l'Índia i la neutralitat dels russos respecte l'assumpte de Kashmir.

La incursió de la China al conflicte al 1962 va alterar aquestes aliances i va determinar l'evolució del conflicte; les relacions amb l'Índia havien estat cordials fins que diverses tensions frontereres els van dur a enfrontar-se. D'aquesta manera, el Pakistan es va posicionar a favor de la China, i Occident va veure que no era interessant deixar desemparada l'Índia de cara a evitar l'expansió del comunisme.

Aquesta amalgama d'afiliacions i sentiments nacionals van desembocar en dos conflictes més. El primer, va ser al 1966, després de suposades violacions de la frontera per part de Pakistan i la conseqüent resposta armada índia. Les febles relacions internacionals es van traduir en ineficaços intents de pau de la ONU que van ser rematats per la declaració de Tashkent, segons la que la URSS decretava la tornada a les fronteres del 1947.

Tornar a un conflicte bilateral
El Pakistan de l'Est -actual Bangladesh- es va annexionar al
país musulmà però, la frontera geogràfica que suposava
l'Índia va dur a la reclamació d'independència

El tercer conflicte (1971), va ser causat degut al suport indi als secessionistes pakistanesos que van acabar formant l'estat de Bangladesh -en part com a venjança per l'actuació del Pakistan a la guerra amb China. En aquest moment, tots dos països van adonar-se que havien creuat la línia vermella definitiva i a l'acord de Shimla van decretar que qualsevol conflicte quedaria resolt únicament de manera bilateral.

Però ja era massa tard; la Guerra Freda va distorsionar el context a base d'equivocacions polítiques, tant que van protagonitzar una carrera armamentística nuclear -a imatge de la que van seguir la URSS i els EUA. La tensió continua -amb conflictes violents puntuals- i el destí de Kashmir està encara sense decidir degut a un plebiscit que no s'ha donat.

El que va començar amb una Gran Bretanya que marxava desentenent-se, ha acabat sent un conflicte entre dos països que han oblidat que es disputen un territori que té un poble amb voluntat pròpia i un nacionalisme que cada cop creix més ràpid.  

dilluns, 20 de gener de 2014

El sistema legal, a judici

Sandra Vicente
Barcelona

Durant els últims anys, les ciutats han vist florir d'entre el paviment el descontent dels ciutadans i la seva materialització en manifestacions, assemblees... a mesura que la crisi anava creixent, la política ha començat a trobar altres escenaris per a desenvolupar-se, més enllà dels parlaments.

Normalment, a les marxes es poden veure cartells i pancartes que fan ús del plural. I és que a les concentracions no s'hi poden veure només aquells als que la situació sociopolítica afecta especialment; també hi trobem un gran gruix de persones que s'hi solidaritzen.

Si recordem, ens assaltaran les accions de la PAH que eviten el desnonament d'un veí, o milers d'homes que es manifesten en contra d'una llei de l'avortament que afecta directament les dones. Així doncs, no és estrany trobar l'empatia en aquests moviments, però hi ha certs col·lectius que no ens hi tenen acostumats.

Precisament per això, la vaga d'advocats britànics ha sobtat molts mitjans. Dediquen força espai a cobrir la protesta, deguda a la retallada del 30% al pressupost d'ajuda legal per a les persones sense recursos, proposada recentment pel ministre de justícia, Chris Grayling.

Advocats anglesos protesten al Southwark Crown Court a Londres. Fotografia AP
L'atenció predominant dels mitjans a aquesta protesta d'un país allunyat -quan a Espanya se'n veuen diàriament- no és un caprici. Per una banda, de cara a l'opinió pública és noticiable que la que és la tercera professió pitjor considerada segons el CIS -només superada per periodistes i jutges- surti a manifestar-se al carrer.

Per altra banda, també s'ha de tenir en compte que Anglaterra no havia vist mai en la seva història una protesta formada per professionals vestits amb toga i perruca. Això s'entén perquè l'anglès és el sistema legal que més despeses tenia, amb uns 2.200 milions d'euros anuals. Però, si s'aplica la retallada, es podrien veure reduïts en 264 milions.

La legalitat anglesa ha fugit de les connotacions negatives que es relacionen a països com Espanya al terme 'advocat d'ofici'. L'accessibilitat dels criminalistes propicia un sistema legal més igualitari que garanteix una bona cobertura independentment de la renda econòmica.

Aquesta metodologia, de la que el Col·legi d'Advocats anglès esta "molt orgullós", podria esbiaixar-se en cas d'aplicar-se la mesura, ja que els millors advocats passarien a altres categories on es moguin més diners. De ser així, el dret criminalístic veuria delmat la seva qualitat i, com a conseqüència, es donarien dos categories de justícia.

La base de les protestes es dóna per la contradicció d'un discurs governamental que esgrimeix estar sortint de la crisi, però alhora creu necessari retallar el sou dels advocats criminalistes ja que "poden viure amb menys". Tot i ser cert que n'hi ha que cobren 120.000 euros bruts anuals, també els hi ha que estan per sota del salari mínim, segons el Col·legi.


Sigui com sigui, amb els 2.000 euros que costa un judici i, havent uns 1.000, la vaga convocada ja ha costat a Anglaterra més d'un milió... una dada a tenir en compte quan és un intent d'estalvi per part del Govern el que ha iniciat la mobilització.  

diumenge, 12 de gener de 2014

Fractures internes entre els populars

Sandra Vicente
Barcelona

El discurs polític és com un laberint; no es pot simplement escoltar, com no es pot caminar pretenent trobar la sortida sense cert esforç. Normalment cal llegir entre línies perquè dirigir-se a l’electorat és complex. Normalment. Per exemple, quan l'orador es dirigeix al públic a través d'una pantalla de plasma, sobren les paraules; l'embolcall s'imposa al discurs.

Passa igual amb certes declaracions, com la de la secretaria general del PP. Cospedal va afirmar dissabte que el partit "està francament bé tal i com està, com demostra el suport a les polítiques i mesures del Govern". Una convicció amb pretensions tranquil·litzadores, però que esdevé una paradoxa en sí mateixa.

Noms polèmics com Wert o Gallardon dibuixen la realitat legislativa però no troben recolzament ni escut en els seus companys de llista davant la convulsió social que, era d'esperar, han causat. El partit, doncs, no està unit. Per tant, no "està bé", i és la manca de suport la que ho demostra. 

El President del Govern, Mariano Rajoy, amb la secretària general, María Dolores de Cospedal, a l'arribada a la reunió dels membres del Comité de Direcció del PP que es va celebrar diumenge a Toledo// EFE
La intervenció de Cospedal juga a l'ambigüitat de no deixar clar si parla de suport social o institucional, però a hores d'ara, tant la ciutadania com els mateixos barons han deixat clar que no s'entenen amb alguns viratges del partit.

Enmig d’això està la veu conciliadora de Rajoy que recolza gairebé incondicionalment els seus homes. El problema ve quan aquest suport toca a tots per igual; quina credibilitat dóna un president que accepta públicament la -que ja sabia que seria- polèmica llei de l'avortament, però posteriorment admet que necessita modificacions quan els de casa no ho veuen tan clar?

Un líder no guia de manera estable quan deixa de ser conseqüent amb les seves afirmacions i demana "a tots que no es parli de l'assumpte de l'avortament en públic".  A aquestes alçades del partit, Rajoy sap que per guanyar -o si més no, mantenir- vots per a les properes eleccions ha de deixar de banda la situació social i centrar-se en l'econòmica.

És una estratègia que parla per sí sola quan, encara que la prima de risc baixi i millorin les dades d'ocupació -gràcies als contractes temporals, no ho oblidéssim-, continuem en crisi. Aquell que es troba amb dificultats a l'hora d'afrontar pagaments com l'electricitat -un altre tema candent- no veu millora en missatges autoconvincents que asseguren l'inici d'una remuntada i recorden a la retòrica del "España va bien".

Tot i aquest coneixement dels propis punts febles, el partit no aconsegueix que la tímida recuperació passi per davant de les decisions socials que tan molesten el poble i que els fan perdre vots de manera inexorable. De fet, així ho mostren les últimes dades de predicció de vot publicades diumenge, que situen un desestructurat PSOE 1,5 punts per davant del PP segons el sondeig de Metroscopia per a El País.

Les decisions dels de Rajoy actuen com una campanya indirecta pels socialistes que veuen que el Govern cau pel seu propi pes davant la manca de suport popular -entès en ambdós sentits del terme- que aixequen a cops de reforma.