Per la boca mor el rei

Fotografia de la roda de premsa en que el
monarca va demanar disculpes per la seva
actuació a Botswana.

Diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra; i és que d'ensopegades -físiques i verbals- va la cosa. Quan ja casi havíem oblidat el "no tornarà a passar" entonat pel nostre estimat monarca fa tot just 3 mesos, una ocurrència seva torna a omplir planes. Tots sabem que un trencament de maluc és una lesió molt complicada a certes edats, però Joan Carles no ha de patir per aquestes qüestions, i és que els calers que abnegadament proporcionem a la Casa Reial han permès que gaudim del més proper a un "Rei biònic".

Potser ha estat el maluc de titani o les crosses amb amortidors i llums reflectants les que el fan sentir-se amb força per afirmar -en una reunió informal amb periodistes a un avió privat- que "qualsevol altre encara estaria de baixa, però jo ja estic aquí, pencant". Algú li hauria de dir al nostre rei que encara que es tracti d'una reunió informal, els periodistes sempre estem amb la gravadora encesa, perquè ahir al matí es va poder trobar la seva ensopegada a gran part dels diaris nacionals.

Si és que tenim un senyor rei dels que ja no queden! Mentre els seus súbdits ens quedem aquí intentant aixecar el país, ell cuida les relacions internacionals -com qui no vol la cosa- amb la princesa Wittgenstein a Botswana. I és que no hi ha res que uneixi més -políticament parlant- que un safari al més pur estil La reina d'Àfrica. I ara que ja està recuperat i torna a "pencar", qualsevol dia el tornarem a veure caçant elefants al crit de: Per la pàtria! Això sí, el pròxim cop ha promès que ens avisarà per tal que sapiguem on van a parar els nostres impostos...què considerat! Quina sort tenim!

A més, el nostre rei és un orador nat, i si alguna cosa li hem de reconèixer és que té dots de còmic: tal i com estem últimament, amb l'IVA pels núvols, el rescat a la banca espanyola... el nostre estimat monarca encara vetlla per fer-nos riure -per no plorar-. I continuant amb les referències cinematogràfiques, diré que tot just ahir vaig veure la pel·lícula d'El discurs del Rei i no puc evitar veure certs paral·lelismes. Tot i que en el nostre cas, en lloc de contractar un logopeda, hauríem de fer que els nostres polítics amortitzessin els diners que cobren  i ensenyessin el monarca una mica de l'art de la correcció política i l'eufemisme que tant dominen.

 Crec que no és demanar tant al nostre "primer funcionari" -tal i com l'anomenen des del PP- que si més no, tingui un discurs digne d'un adult amb un càrrec representatiu. Durant els últims dies havia aconseguit que no hi paréssim massa atenció -cosa que no és cap mèrit, simplement és el que li pertoca-, però havia d'obrir la boca...

Però no crec que això el preocupi massa:  el balanceig de les onades al seu iot a Palma de Mallorca li farà oblidar la seva atapeïda agenda, tot i que no crec que es pugui relaxar gaire; i és que no crec anar massa errada quan dic que per la boca morirà el rei.

Tard i malament

Guardem un minut de silenci. S'han preguntat mai d'on ve aquesta expressió? La va encunyar el soldat australià Edward George Honey, que va combatre al bàndol anglès durant la Primera Guerra Mundial. Ell v ser el primer en proposar restar en silenci durant dos minuts a les 11 del matí de l'11 de novembre del 1919 per commemorar el primer aniversari de l'armistici. D'aquesta manera es manifestava un record respectuós pels morts durant la guerra.

De fet, el concepte un minut de silenci és simbòlic; pot comprendre els tres minuts i mig que dura el Cant dels ocells de Pau Casals o, com en el cas dels partits de futbol, escassos 30 segons. El cas és mostrar respecte. Però si callem, si mantenim la quietud durant massa temps, caiem en el risc d'oblidar ; i és que hi ha silencis que freguen el menyspreu.

Aquest és el cas de l'atemptat d'ETA a Hipercor. Sembla er que hi ha certs temes que són tabú durant 364 dies al'any, però quan s'acosta l'efem`ride escoltem una veueta -que sovint es diu secretari- que ens diu que ja toca que preparem o confirmem assistència a algun esdeveniment social. Potser una ofrena floral o un quartet de corda en record a les víctimes...qualsevol cosa que faci semblar que ens preocupem.

I això és el que es va fer el passat 19 de juny, quan es complia un quart de segle de l'atemptat a Barcelona. Un acte "emotiu i sobri", segons EL PAÍS, organitzat per l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes (ACVOT), al qual van assistir els portaveus  líders de tots els partits polítics del panorama. erò ajuntant a tant polític durant l'efemèride d'un atemptat, hagués estat un miracle que no s'hagués convertit en un circ mediàtic ni en una exhibició de promeses i discursos solemnes en pro de la democràcia i lluita contra la violència.

Perquè no sóc jo qi diu que el silenci que ha envoltat l'esdeveniment del 19 de juny del 1987 ha estat excessiu. El mateix Minitre d'Interior, Jorge Fern´ndez Díaz, ho ha reconegut i s'ha justificat davant l'oblit que han viscut les víctimes durant 25 anys tot dient "millor tard que mai"...Una frase lapidària i contundent, una mostra de compromís futur -si se li pot dir així-, que va ser truncada poc després, quan va anunciar que no assistiria aquella mateixa tarda a l'acte en memòria de les víctimes...

Per què aquest silenci? El presentdor d'El món a Rac1, Jordi Basté, també s'ho preguntava al reportatge qe va preparar pel dia 19, amb motiu d l'aniversari d'Hipercor. Minuts després del final de l'emissió, Basté ens argumentava que "només en parlem durant les efemèrides perquè no es pot jugar amb les famílies, però ho hem de fer". A més, no va ser un atemptat qualsevol; va ser el primer que va afectar directament civils i, com si fos poc, un any després que 49.000 catalans votessin Herri Batasuna...

"Els catalans tenim una profunda admiració pels bascos, però ells van sempre a la seva" explica Basté. Serà admiració, el fet que ens sentim identificats amb el moviment nacionalista basc, el que ens fa mirar cap a una altra banda i callar? Perquè això no només ha passat amb Hipercor, el periodista Albert Om també va produir un documental per apartar el vel que es va córrer davant un altre acte d'ETA; el de la caserna de la Guàrdia Civil a Vic al 1991.

Tots dos reportatges estan tallats pel mateix patró; tant a ETA a la ciutat dels sants (d'Albert Om), com El món no oblida el que ens va passar (de Jordi Basté) expliquen la matança i denuncien el silenci envers un fet que va tenir lloc més de 20 anys enrere. Donen veu a les víctimes i, amb música de violí trist de fons, sorolls d'explosions i les històries més emotives -expressament triades-, donen forma al que no es va explicar durant el temps de quietud.

Potser és veritat el que diu Jordi Basté, que no són treballs pensats per "provocar la llàgrima fàcil; va ser un fet realment fort, que va passar a casa i que emociona per sí sol". Potser sí. Però no em negaran que fer llenya de l'arbre caigut i buscar el morbo -això que tant funciona a les cadenes d'aquest país- és fàcil i rendible.

Durant els actes de record a les víctimes, el Ministre d'Interior no va ser l'únic que va demanar disculpes pel silenci dels últims anys. El lehendakari Patxi López va destacar "la superioritat moral de les víctimes davant els silencis llargs, els menyspreus i els oblits eterns"...una disculpa aparentment sincera que va venir seguida d'una estratègia política disfressada de complicitat amb les víctimes, als que va assegurar que "ens continueu fent falta per tal que l'oblit no cobreixi la responsabilitat passada i fer irreversible el final d'ETA"...

Ara. Un quart de segle després es demana perdó i es destaca que els afectats no hagin demanat mai "l'ull per ull" i què se n'ha fet dels últims 25 anys? S'alava la serenitat amb que els familiars han afrontat els fets però ningú no diu que no se'ls va proporcionar cap tipus d'ajuda psicològica fins el 2003, de la mà de l'ACVOT. Precisament va ser el president d'aquesta associació, Jose Vargas, qui va recuperar el veritable esperit de l'acte, recordant que les víctimes són precissament això, i no pas una tàctica electoral més.

En aquest sentit, Vargas va criticar la "forma circense" de les trobades que s'estan celebrant durant els últims mesos entre víctimes i etarres que es mostren penedits. No es tracta d'un tema prou interessant, intens i peculiar com per captar l'atenció de l'espectador pel seu sol contingut informatiu? Cal, doncs, tractar-ho de manera tan apocalíptica i sensacionalista com ho va fer -i com ja ens té acostumats- El Gran Debate de Tele5?

No oblidem que la qüestió d'ETA és una constant al nostre panorama polític i el partit que aconsegueixi resoldre-ho guanyarà la loteria. Però mantenir un llarg silenci i trencr-lo per demanar disculpes tardanes i que els mitjans tractin el tema com si d'un esdeveniment de la premsa del cor es tractés no és ni professional ni étic. I no compensa ni de bon tros. Però què importa, "Millor tard que mai", oi?