El nom de la directora Patricia Ferreira està tornant
a sonar amb força des que va tornar a sorprendre amb la seva última creació. Passats 11 anys del debut
amb Sé quien eres, continua fent
màgia amb el cine, tot mostrant una visió alternativa i humana de les realitats
més quotidianes.
Tres nanos. Un institut. Pares que no comprenen
els seus fills. Alcohol...En contra del que molts podrien pensar, Els nens salvatges no es tracta del
típic i tòpic sant tornem-hi a la misèria adolescent, sinó que aconsegueix anar
més enllà de la capa de superficialitats i dibuixar un retrat creïble de la
realitat juvenil. Es tracta de la
història de tres joves barcelonins provinents de realitats familiars molt
diferents que, sense saber ben bé com, es creuen durant un breu període de
temps que canviarà les seves vides per sempre.
Però per aconseguir la qualitat d'Els nens
salvatges no és suficient una bona fotografia, una banda sonora sempre
adequada, ni uns actors interessants. La clau es troba en el tractament
temporal que en fa la directora; petits flashbacks que desordenen la
trama -que
d'altra manera hagués pogut resultar vulgar- i que, poc a poc, dispensen la informació
necessària per seguir l'argument. És aquest recurs el que fa que l'espectador
mantingui des del primer moment la tensió de saber que el desenllaç serà
tràgic. Gota a gota, aporta petits detalls sobre els desitjos, frustracions i
malestars dels personatges, fins el punt que els arribem a conèixer millor que
ells mateixos.
Això converteix l'obra de Ferreira en una
pel·lícula arriscada que pot resultar anodina per alguns, però serà considerada
magnífica per altres. I és que, sense anar més lluny, només cal veure que al
Festival de Málaga aquest film que planteja preguntes però no mostra respostes,
agrada. Tant és així que ha estat guardonada amb el premi a millor pel·lícula.
El que està clar és que no deixarà ningú
indiferent, tant si agrada com si no, mantindrà l'espectador submergit en la
trama durant una bona estona, analitzant alguns moments clau, com la inesperada
resolució de la pel·lícula, amb un final que quedarà gravat a foc.
Sigui quina sigui l'opinió que mereixi la cinta,
ningú no negarà que escapa a la concepció de l'adolescència a la que el cinema
ens té acostumats; no conté la guinda moral de films com Ments perilloses, que
ens ensenya que tots els joves són bons i mereixen la segona oportunitat que la
seva situació social no els ha aportat. Els nens salvatges ens mostra la
realitat tal com és: crua, dura i sense marxa enrere.
És simplement una història més, sobre tres nois
molt diferents que s'uniran en una amistat -per casualitat o no- que farà explotar les seves vides i els
projectarà cap a destins molt separats que no es tornaran a ajuntar mai més. Un
relat sobre tres realitats creuades que ens deixa amb una reflexió: qui és
realment el salvatge?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada