dilluns, 18 de juny del 2012

Tres realitats creuades


El nom de la directora Patricia Ferreira està tornant a sonar amb força des que va tornar a sorprendre amb la seva última creació. Passats 11 anys del debut amb Sé quien eres, continua fent màgia amb el cine, tot mostrant una visió alternativa i humana de les realitats més quotidianes.

Tres nanos. Un institut. Pares que no comprenen els seus fills. Alcohol...En contra del que molts podrien pensar, Els nens salvatges no es tracta del típic i tòpic sant tornem-hi a la misèria adolescent, sinó que aconsegueix anar més enllà de la capa de superficialitats i dibuixar un retrat creïble de la realitat juvenil. Es tracta de la història de tres joves barcelonins provinents de realitats familiars molt diferents que, sense saber ben bé com, es creuen durant un breu període de temps que canviarà les seves vides per sempre.

 La cineasta feia temps que anava al darrera d'una història sobre adolescents i presenta un film treballat i molt ben documentat que -potser, gràcies a la seva formació periodística- mostra una visió real del món d'uns estudiants de la ESO. Això no hagués estat possible sense la tasca d'uns actors joves, però no per això insegurs davant les càmeres. Cal destacar la naturalitat amb la que Marina Comas (Pa Negre) i Àlex Moner (Polseres Vermelles) defineixen uns personatges sense deixar-se intimidar per la seva complexitat.

Però per aconseguir la qualitat d'Els nens salvatges no és suficient una bona fotografia, una banda sonora sempre adequada, ni uns actors interessants. La clau es troba en el tractament temporal que en fa la directora; petits flashbacks que desordenen la trama -que d'altra manera hagués pogut resultar vulgar- i que, poc a poc, dispensen la informació necessària per seguir l'argument. És aquest recurs el que fa que l'espectador mantingui des del primer moment la tensió de saber que el desenllaç serà tràgic. Gota a gota, aporta petits detalls sobre els desitjos, frustracions i malestars dels personatges, fins el punt que els arribem a conèixer millor que ells mateixos.

Això converteix l'obra de Ferreira en una pel·lícula arriscada que pot resultar anodina per alguns, però serà considerada magnífica per altres. I és que, sense anar més lluny, només cal veure que al Festival de Málaga aquest film que planteja preguntes però no mostra respostes, agrada. Tant és així que ha estat guardonada amb el premi a millor pel·lícula.

El que està clar és que no deixarà ningú indiferent, tant si agrada com si no, mantindrà l'espectador submergit en la trama durant una bona estona, analitzant alguns moments clau, com la inesperada resolució de la pel·lícula, amb un final que quedarà gravat a foc.

Sigui quina sigui l'opinió que mereixi la cinta, ningú no negarà que escapa a la concepció de l'adolescència a la que el cinema ens té acostumats; no conté la guinda moral de films com Ments perilloses, que ens ensenya que tots els joves són bons i mereixen la segona oportunitat que la seva situació social no els ha aportat. Els nens salvatges ens mostra la realitat tal com és: crua, dura i sense marxa enrere.

És simplement una història més, sobre tres nois molt diferents que s'uniran en una amistat -per casualitat o no- que farà explotar les seves vides i els projectarà cap a destins molt separats que no es tornaran a ajuntar mai més. Un relat sobre tres realitats creuades que ens deixa amb una reflexió: qui és realment el salvatge?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada