dilluns, 18 de juny de 2012

Res no és blanc ni negre

"Aquest no és un llibre sobre Àfrica, sinó sobre algunes persones d'allà. És un continent massa gran per descriure'l. Només per comoditat diem Àfrica. En realitat, llevat del nom geogràfic, Àfrica no existeix". Aquesta magistral descripció del continent negre que obre el llibre Ébano, mostra des de la primera línia el caràcter que marcarà les 340 pàgines que conformen l'obra. Amb un estil simple, profund i tremendament humà, Kapuscinski mostra la veritat africana, fugint dels tòpics i convencionalismes.
Sovint es diu que Kapuscinski va ser un dels millors reporters del segle XX i aquest llibre no fa més que confirmar-ho. És l'exemple perfecte de com barrejar informació, filosofia i història en una espècie de diari personal que narra la seva experiència arreu del continent. Un total de 29 cròniques ens passegen per una Àfrica que viu els anys de descolonització amb optimisme però que acaba sumida en genocidis i guerres civils.  

Però l'ànima del llibre la trobem en el fet que els textos del polonès no són el resultat de visites oficials a consolats, entrevistes amb polítics o rodes de premsa. El periodista es va deixar contagiar per la calor, el calmat ritme de vida i va deixar que l'esperit d'Àfrica corregués per les seves venes. Va anar més enllà. Va aconseguir superar l'eurocentrisme que ens domina i fer el que tot reporter hauria de fer: viure.

En aquest llibre, Kapuscinski demostra que per tractar els conflictes polítics s'ha de fugir dels parlaments i acostar-se al poble. Recupera l'esperit intrèpid del reporter que la comoditat dels comunicats oficials ens ha pres, i ens recorda l'essència del bon periodisme. És per això que pot parlar de l'Àfrica pura, abandonant els estereotips racials i convertint-se un igual; tot superant les diferències entre blancs i negres.

I és que el polonès va viure la vida africana; va patir els efectes de la calor, va travessar deserts per anar a la recerca d'aigua, va presenciar els canvis polítics com un ciutadà més i, inclús, va arribar a sofrir de malària. És aquest desig de viure el continent el que el va portar a entendre que les diferències racials no són naturals, sinó que són fruit de la falta de curiositat de l'europeu, tancat a noves cultures. "El blanc no veu més que la superfície d'Àfrica, com si no cregués que darrera cada cosa es pot amagar un misteri".

I és precisament això el que, com a periodistes, ens ensenya el llibre; Kapuscinski va preguntar per tot, es va interessar per cada detall i va ser aquesta actitud la que el va portar a entendre que Àfrica en sí mateixa és una paradoxa. Un indret paupèrrim, on la fam i la misèria estan a l'ordre del dia és, a la vegada, dels territoris més rics en colors, història i convivència. En altres paraules, la seva tasca periodística l'ha fet arribar entendre que no són tantes les coses que ens diferencien, que res no és blanc ni negre.

Tres realitats creuades


El nom de la directora Patricia Ferreira està tornant a sonar amb força des que va tornar a sorprendre amb la seva última creació. Passats 11 anys del debut amb Sé quien eres, continua fent màgia amb el cine, tot mostrant una visió alternativa i humana de les realitats més quotidianes.

Tres nanos. Un institut. Pares que no comprenen els seus fills. Alcohol...En contra del que molts podrien pensar, Els nens salvatges no es tracta del típic i tòpic sant tornem-hi a la misèria adolescent, sinó que aconsegueix anar més enllà de la capa de superficialitats i dibuixar un retrat creïble de la realitat juvenil. Es tracta de la història de tres joves barcelonins provinents de realitats familiars molt diferents que, sense saber ben bé com, es creuen durant un breu període de temps que canviarà les seves vides per sempre.

 La cineasta feia temps que anava al darrera d'una història sobre adolescents i presenta un film treballat i molt ben documentat que -potser, gràcies a la seva formació periodística- mostra una visió real del món d'uns estudiants de la ESO. Això no hagués estat possible sense la tasca d'uns actors joves, però no per això insegurs davant les càmeres. Cal destacar la naturalitat amb la que Marina Comas (Pa Negre) i Àlex Moner (Polseres Vermelles) defineixen uns personatges sense deixar-se intimidar per la seva complexitat.

Però per aconseguir la qualitat d'Els nens salvatges no és suficient una bona fotografia, una banda sonora sempre adequada, ni uns actors interessants. La clau es troba en el tractament temporal que en fa la directora; petits flashbacks que desordenen la trama -que d'altra manera hagués pogut resultar vulgar- i que, poc a poc, dispensen la informació necessària per seguir l'argument. És aquest recurs el que fa que l'espectador mantingui des del primer moment la tensió de saber que el desenllaç serà tràgic. Gota a gota, aporta petits detalls sobre els desitjos, frustracions i malestars dels personatges, fins el punt que els arribem a conèixer millor que ells mateixos.

Això converteix l'obra de Ferreira en una pel·lícula arriscada que pot resultar anodina per alguns, però serà considerada magnífica per altres. I és que, sense anar més lluny, només cal veure que al Festival de Málaga aquest film que planteja preguntes però no mostra respostes, agrada. Tant és així que ha estat guardonada amb el premi a millor pel·lícula.

El que està clar és que no deixarà ningú indiferent, tant si agrada com si no, mantindrà l'espectador submergit en la trama durant una bona estona, analitzant alguns moments clau, com la inesperada resolució de la pel·lícula, amb un final que quedarà gravat a foc.

Sigui quina sigui l'opinió que mereixi la cinta, ningú no negarà que escapa a la concepció de l'adolescència a la que el cinema ens té acostumats; no conté la guinda moral de films com Ments perilloses, que ens ensenya que tots els joves són bons i mereixen la segona oportunitat que la seva situació social no els ha aportat. Els nens salvatges ens mostra la realitat tal com és: crua, dura i sense marxa enrere.

És simplement una història més, sobre tres nois molt diferents que s'uniran en una amistat -per casualitat o no- que farà explotar les seves vides i els projectarà cap a destins molt separats que no es tornaran a ajuntar mai més. Un relat sobre tres realitats creuades que ens deixa amb una reflexió: qui és realment el salvatge?

dimarts, 5 de juny de 2012

Ole, ole y ole


Un torero salta al ruedo, bien ataviado con el traje de luces y la montera, elegante y valiente, amparado por los bravos de la gradería. Aferra la espada con puño decidido, sabiendo que se enfrentará a unos salvajes toros de la raza Crisiseconómica. No puede vacilar, otros han caído antes...                                                 

La gente se pone en pié para recibir al primero de ellos; se trata de un feroz Miura llamado Sanidad. Después de recortarle un par de veces, sin dificultad, tumbó a la bestia con una buena estocada y, mirándole a los ojos, remató la faena con una puntilla precisa y letal. El segundo, apodado Educación, fue más difícil de recortar; una cornada rozó el brazo del torero, pero a pesar de ello, se mantuvo firme. Hicieron falta un par de verónicas hasta que hubo mareado al toro, para asestarle la estocada final. Fue una corrida complicada pero el matador consiguió salir del ruedo con las dos orejas de Sanidad y el rabo de Educación.
Y es que, si hay algo que caracteriza a este país, es que se tienen las prioridades muy claras; si podemos hundir bien la espada en la Sanidad y asestar las banderillas en la Educación, para qué necesitamos más orejas? Hagamos un par de verónicas y perdonemos la vida a otras bestias como la Iglesia o el Fútbol.
Como dirían los Ketama, "no estamos locos, sabemos lo que queremos"...¡Y tanto! Que se lo digan a los cacereños de Guijo de Galisteo que, si les dan a escoger entre destinar 15.000 euros en corridas o en creación de empleo, la duda les ofende...¿Qué pregunta es esa? Donde esté un buen Miura, ¡que se quite un sueldo!
Porque, si creían que la situación ya era demasiado acusada como para decir, "tranquilos, España va bien", se equivocan. Dos de los tres pueblos que han participado en el referéndum consideran que la situación no está tan mal, que un toro le quita las penas a cualquiera. Sólo 181 sufridores de los 423 que han participado en las votaciones prefieren destinar el dinero a crear puestos de trabajo. Se ve que un 25% de desempleo entre los vecinos no es tan preocupante...
Ya decía el Ayuntamiento que podía pasar cualquier cosa, porque en el pueblo había una gran tradición torera, pero me da a mí que los parados de Guijo de Galisteo esperaban un poquitín más de comprensión de sus queridos vecinos. Pero, oigan, ¡pelillos a la mar! Así por lo menos tendremos alguna manera de entretenernos en la cola del INEM...
Esto demuestra que todo es posible, aún hoy, en pleno 2012 todavía queda quién cree que los toros no sufren, que sólo existen para ser toreados; qué gran verdad dijo Vargas Llosa el pasado lunes en TVE cuando afirmó que si "a un toro le preguntamos si prefiere morir en el ruedo o dejar de existir, querría vivir para acabar muriendo en una corrida". Todo esto supone una gran revelación, quién sabe si mañana en Catalunya abrimos los ojos y volvemos a aceptar la tauromaquia en la Monumental...Si es que...¡tres Olés por las mentes pensantes de este país!

La táctica avestruz


Nuestro querido ministro de Educación, Cultura y Deporte es igualito a un avestruz. Y no me refiero sólo a que el señor Wert parezca una ave desplumada y con cara de loco -que también- sino a que ambas bestias comparten la cobardía. Así como unos, en ver que se acerca un león, esconden la cabeza debajo de la tierra; otros sepultan los problemas bajo una gruesa capa de excusas y patéticos eufemismos políticos y...voilà!  Problema resuelto.

Cerremos los ojos, dejemos que Wert agite su varita y diga las palabras mágicas "adoctrinamiento ideológico" y, de golpe, los gays han desaparecido del panorama educativo. Pero, amigo mío, le confesaré algo...cuando saque la cabeza del agujero que ha cavado en la tierra, los homosexuales seguirán ahí. Pero qué podemos esperar de un amante de la censura que dijo que "la Comunidad educativa no puede ser democrática"...¿Democracia? Menuda chorrada!

Aprovechemos que los niños son pequeñas esponjas y recreemos el experimento de La Ola...eliminemos la tolerancia, las referencias a las desigualdades sociales y plantemos la semilla de temas como el terrorismo o los nacionalismos excluyentes. Años después veremos cómo germina en ellos un odio irracional propio de la derecha de este país. ¡Qué sabio es usted al enseñar iniciativa en la economía privada! Mañana en los parvulitos se dejará de jugar al escondite para empezar a jugar en bolsa.

Y aún queda lo mejor de todo:  si alguien pregunta, diremos que esto es culpa de los padres y de la crisis económica. Pero todos recordamos que la película acaba con una absoluta pérdida de control...Así que, señor Wert, ya se puede esmerar en desempeñar un buen papel con los Deportes, porque a lo que a Cultura y Educación se refiere, ya no hay nada que hacer.