dimarts, 29 de maig de 2012

Déu els cria i ella...

Carta a sor María Gómez Valbuena


Em costa imaginar-me-la, tan fràgil i vella, mostrant una faceta freda i calculadora. Ha de tenir fusta d’actriu per poder aprofitar-se de vídues desvalgudes i de parelles desesperades sense despentinar-se. Què se sent fent la tasca d’una cigonya, repartint nadons a dojo, sense que li pertoqués? Suposo que amagar-se rere l’hàbit i la creu li ha facilitat la tasca: les monges són bones i ajuden als necessitats...

-------------------------------------------------------
Benvolguda sor María, primer de tot m’agradaria felicitar-la. S’ha guanyat el títol de Jekyll i Hide a pes.  Mantenir una trama tant complicada durant tants anys no deu ser pas fàcil...com s'ho ha fet per no enfonsar-se, per no caure? Vostè sola ha estat la creadora de tota una màfia, res a envejar als capos. Dirigir-se a una mare que acaba de donar a llum i dir-li que el seu fill ha mort demana molta sang freda: i, després, vendre la criatura a una família fent el paper de benefactora...Ningú sospitaria mai d’una monja...meravellós!

Va aconseguir crear-se un nom al món de les adopcions. De fet, a la Clínica Santa Cristina, tothom sabia que si volia un nen, vostè era la dona adequada. Però ningú no va veure la relació entre el seu fitxer de nens orfes i el fet que s’anunciés als diaris per ajudar vídues embarassades. Va aconseguir amagar-li fins i tot a la seva congregació, las Hijas de la Caridad, que ara assegura que “no posarà traves per tal que el cas s’investigui per la justícia”.

Ara tot ha sortit a la llum, però haver burlat les autoritats durant gairebé 30 anys té el seu mèrit...”pecadors els hi ha a totes bandes” com diu el portaveu de la congregació, però qui hagués pensat que l’autora de tot era una monja que havia interpretat a la seva manera el missatge de Déu? Que de cop i volta es va creure salvadora dels nounats condemnats a una família monoparental?

Un cop s’ha descobert tot, m’agradaria fer-li una pregunta: què se sent? Com és això de prendre un fill a una mare, de ser la causant de tanta felicitat i desgràcia en un sol acte? Com ho feia per no sucumbir davant els plors d’una dona que suplica veure el cadàver del seu fill? Suposo que, al seu parer, una vídua, adúltera o soltera no podia proporcionar una bona llar a un nen. Potser, al cap i a la fi, l’amor d’una mare no és suficient...

Si no tinc mal entès, la preocupació que tenia envers els nens era tal que els trucava per Nadal i els preguntava per les notes, si havien estat bons minyons...En declaracions recents, assegura que tot ho ha fet “pel bé dels nens” però, entre vostè i jo, és una qüestió de caritat o de diners? Fins on jo sé, la seva recompensa no era únicament moral, per haver fet un bon acte...

Sigui com sigui, ara ja tot s’ha acabat, les mares li han perdut la por i han reaccionat per trobar els seus fills. 30 anys de mentides i d’enganys han acabat per descórrer el vel i mostrar-la com “la monja que repartia nadons”, com aquella que s’ha dedicat a repartir els nens que, com diu la dita, Déu havia criat.


dimecres, 23 de maig de 2012

La pantalla indiscreta


Com se sol dir, tots els genis són bojos; només cal observar les excentricitats de Woody Allen davant i darrera les càmeres, o la passió de Dalí pels "ascetas con bayonetas y con tetas" com deien els Mecano. Únicament l'èxit permet certes rareses, i és que només a un jove precoç com Mark Zuckerberg, creador de Faceook, se li hagués acudit celebrar el dia que la seva empresa va entrar a borsa casant-se.  


No sé què pensarà Priscilla Chang de l'ordre de prioritats del seu marit, però sembla ser que fins ara tot els ha anat força bé: és el milionari més jove del món, va ser persona de l'any al 2010...Tota la seva vida sembla com una pel·lícula -que, per cert, es va fer i va guanyar 3 Òscars-. Però compte, que alguns genis excèntrics, com Vincent Van Gogh, van veure acabar la seva carrera de manera trepidant i en la més absoluta de les misèries.

 I és que, sense anar més lluny, dos dies després que el jove Zuckerberg canviés el seu estat de solter a casat, Facebook va arribar a desplomar-se un 13% a la borsa. Per què? Quin és el motiu pel qual la xarxa social més concorreguda després de Twitter ha protagonitzat aquest fracàs?

No aconsegueixo explicar-m'ho. Mirar sense ser vistos és el paradigma de les relacions socials actuals. Triem els nostres amics tenint en compte el seu aspecte físic -a partir d'una fotografia retocada amb photoshop- i en funció de la seva popularitat entre unes amistats que probablement ni coneix. Què millor que saber els gustos d'una persona sense haver de parlar-hi o demanar a un treballador en potència la seva contrasenya per estalviar-se l'entrevista de treball...

Facebook és una pantalla indiscreta que cada cop es torna més descarada. Però a diferència del que passava amb la finestra de Hitchcock, l'observador, enlloc de desesperar-se per trobar contacte físic, el defuig. I és que les relacions tradicionals ja estan passades de moda; res d'abraçades, ara el que es porta és un m'agrada per demostrar afecte...És per això que no aconsegueixo entendre com Facebook -que va ser creat per venjar-se d'una ex- no té èxit entre uns individus com els brokers, caracteritzats pels seus escrúpols.


 Doncs el periodista i economista especialitzat en tecnologia i negocis, Manuel Ángel Méndez, té la resposta. Es veu que la xarxa va sortir a borsa sobrevalorada i que, a més, circula un informe en que es valora a la baixa la seva projecció d'ingressos. Tot plegat va fer que els petits inversors decidissin dipositar els seus estalvis en accions més segures -tot i que, pobres, últimament se'ls acaben les opcions-.

Però jo trobo -amb les disculpes del senyor Méndez- que tot aquest argot econòmic és massa complicat. Prefereixo pensar que encara hi ha algú a qui aquesta xarxa d'ulls invisible que tot ho veu li mereix poca confiança. I és que, no ens equivoquem, Facebook és una molt bona idea -els 18 milions a la conta de Zuckerberg ho confirmen- però està mal orientada. Podria tractar-se d'una eina per facilitar les relacions socials però no fa més que complicar-les. De fet, només caldria comparar el número de relacions amoroses que han sorgit entre les publicacions i fotos de la xarxa amb les que s'han trencat gràcies a un m'agrada desafortunat...I si m'equivoco, que algú m'enviï un inbox i em corregeixi. 

dimarts, 22 de maig de 2012

No nos moverán de las aulas

Hola! En este caso, volveré a colgar la edición bilingüe, espero que disfrutéis leyendo y, compartáis o no mi propuesta....SOS EDU!


Durante los últimos meses, los estudiantes hemos salido a la calle a reivindicarnos, hacernos oír para decir que la educación es un derecho que actualmente ya no es accesible a todos. Pero tenemos un problema, y es que los políticos parecen tener una extraña capacidad para obviarnos y tergiversar la realidad. Por eso, con las 4 huelgas que hemos hecho en los 8 meses que llevamos de curso, les estamos poniendo en bandeja que nos llamen "vagos".
Así pues, aunque todo esto no sea cierto -el trabajo de las asambleas y el movimiento estudiantil lo demuestra-, creo que lo tendríamos que enfocar de una manera distinta. Si nos quejamos que nos recortan en educación, prohibir la entrada a clase con piquetes y huelgas indefinidas sólo sirve para tirarnos piedras sobre el tejado. Un país se levanta con cultura, con un pueblo educado y eso en la pública lo sabemos hacer muy bien; reivindiquémoslo. Demostrando que nos implicamos, que somos suficientemente inteligentes como para reducir la tasa de suspensos haremos ver que funcionamos, que recortarnos es un error.
Por eso, ayer en una un debate en una clase de la Pompeu Fabra, se propuso una idea que algunos hacía ya tiempo que pensábamos: 24 horas de clase. Esta resistencia pacífica evidenciará lo que realmente queremos y que estamos comprometidos a conseguirlo. Demostraremos nuestro interés en continuar estudiando, evitaremos los conflictos violentos y que se añada gente que sólo busca follón. Una protesta de y para estudiantes para conseguir que no nos recorten y dejar claro que no nos moverán de las aulas.
-----------------------------------------------
No ens mouran de les aules
Durant els últims mesos, els estudiants hem sortit al carrer a reivindicar-nos, fer-nos sentir per dir que l'educació és un dret que actualment ja no és accessible a tots. Però tenim un problema, i és que els polítics semblen gaudir d'una estranya capacitat per obviar-nos i tergiversar la realitat. Per tant, amb les 4 vagues que hem fet en els 8 mesos que portem de curs, els estem posant en safata que ens anomenin "ganduls".
Així doncs, encara que tot això no sigui cert -la tasca de les assemblees i el moviment estudiantil ho demostra-, crec que ho hauríem d'enfocar de manera diferent. Si ens queixem que ens retallen en educació, prohibir l'entrada a classe amb piquets i vagues indefinides només serveix per tirar-nos pedres sobre la teulada. Un país s'aixeca amb cultura, amb un poble educat i això a la pública ho sabem fer molt bé; reivindiquem-ho. Demostrant que ens impliquem, que som prou intel·ligents com per reduir la taxa de suspensos farem veure que funcionem, que retallar-nos és un error.
Per això, ahir a un debat a una classe de la Pompeu Fabra, es va proposar una idea que alguns feia temps que pensàvem: 24 hores de classe. Aquesta resistència pacífica evidenciarà el que realment volem i que estem compromesos a aconseguir-ho. Demostrarem el nostre interès per continuar estudiant, evitarem els conflictes violents i que s'hi afegeixi qui només busca brega. Una protesta de i per a estudiants per aconseguir que no ens retallin i deixar clar que no ens mouran de les aules.

dilluns, 21 de maig de 2012

La Noche de las Dualidades

Esta es una carta que he enviado a todos los periódicos en lengua catalana y castellana que se publican aquí. Como hay mucha gente que se queja que no entiende las publicaciones que hago en catalán (la mayoría) y como he tenido que hacerla tanto en catalán como en castellano, colgaré la edición bilingüe. Espero que os guste y, si hay suerte y me la publican, tendreis noticias! :)
--------------------------------------------------




El sábado pasado, Barcelona protagonizó una declaración de amor desinteresada a la cultura; la Noche de los Museos permitió visitar 52 de manera gratuita hasta la una de la madrugada. Yo, que soy barcelonesa, vivo y paseo cada día entre las exposiciones artísticas que adornan la Rambla de Catalunya, los iconos modernistas i los flashes de cámaras extranjeras que evidencian el carácter cosmopolita de la ciudad Condal. Así que las dos horas de cola que tuve que hacer para entrar al Museo Egipcio, sólo son otra prueba de la inquietud de conocimientos que caracteriza a buena parte de los barceloneses.

Pero, si tenemos que hablar de tópicos, no podemos olvidar el amor y la pasión que sentimos en este país por todo lo que es gratis. Abrir las puertas a los curiosos es una más que buena manera de incentivar el consumo de cultura, además, en los tiempos que corren, el precio de ciertas entradas duele. Pero a estos curiosos se suman todos aquellos que corren a comerse las muestras gratuitas de los supermercados i los que se unen a cualquier cola sin saber qué hay al final, provocando una agobiante sensación de aglomeración.

Por eso, las reliquias que pude observar en el Museo Egipcio sólo fueron una parte del espectáculo; al lado de niños jugando en los talleres se veía a otro que lloraba porque su madre le había gritado -cito textualmente- "o te callas o te doy un guantazo que te envío con las momias". También era interesante comparar una guía experta en el rito de momificación con una rubia con minifalda que coqueteaba con mi pareja...Por este motivo, si vuestras intenciones sociológicas van más allá de la cultura egipcia, por favor, quedaos en casa.

-----------------------------------
La Nit de les Dualitats
Dissabte passat, Barcelona va protagonitzar una declaració d'amor desinteressada a la cultura; la Nit dels Museus en va permetre visitar un total de 52 de manera gratuïta fins la una de la matinada. Jo, que sóc barcelonina, visc i passejo cada dia entre les exposicions artístiques que adornen la Rambla de Catalunya, les icones modernistes i els flashos de càmeres estrangeres que evidencien el posat cosmopolita de la ciutat comtal. Així que les dues hores de cua que vaig haver de fer per entrar al Museu Egipci, només són una altra prova de la inquietud de coneixements que caracteritza bona part dels barcelonins.
Ara bé, si hem de parlar de tòpics, no ens podem pas oblidar de l'amor i la passió que sentim en aquest país per tot allò que és gratis. Obrir les portes als curiosos és una més que bona manera d'incentivar el consum de cultura, a més, en els temps que corren, pagar 4 entrades -en el cas d'una família amb dos nens- fa mal. Però a aquests curiosos se sumen tots aquells que corren a menjar-se les mostres gratuïtes dels supermercats i els que s'afegeixen a qualsevol cua sense saber què hi ha al darrera.
Per això, les relíquies que vaig poder observar al Museu Egipci només van ser part de l'espectacle; al costat de nens fent tallers en veies un altre que plorava perquè la seva mare li havia cridat -cito textualment- "o et calles o et dono una bufa que t'envio amb les mòmies". També era interessant comparar una guia experta en el ritus de momificació amb una rossa amb una faldilla curta fent ullets a la meva parella...Per aquest motiu, si les vostres intencions sociològiques van més enllà de la cultura egípcia, si us plau, quedeu-vos a casa.   

diumenge, 20 de maig de 2012

Adéu a Merkozy?

3/V/2012

Il·lustració de Joseba Morales
Els números parlen per sí sols, els francesos han alçat la veu i la segona volta de les presidencials de diumenge només servirà per fer oficial el que ja se sap. Amb un clar desavantatge de 8 punts (46-54) en les enquestes, l'hiperpresident passa els que, amb gairebé tota seguretat, seran els seus últims dies a l'Elisi. Fins fa poc, ningú no hagués apostat pel candidat socialista Fraçois Hollande. El pobre Flamby (flam de sobre) era menyspreat i ignorat per la pastora del continent, Angela Merkel, al igual que per totes les ovelles que conformen la dreta europea. 

Però el passat diumenge 22, el flam va demostrar que els francesos el consideren un pilar ben sòlid, tant que ha estat el primer candidat a l'Elisi que obté millor resultat a la primera volta que el president vigent. Des d'aquest moment, la desesperació ha tenyit la campanya de Sarkozy, tot adaptant el seu discurs per intentar esgarrapar els vots de l'extrema dreta de Le Pen -que va obtenir un preocupant tercer lloc a les votacions-, fins al punt que ja es parla de Sarkopen. Tanmateix, si quedava algun incrèdul, el debat de dimecres va evidenciar encara més l'educació i el savoir-faire d'Hollande sobre la barroeria de Sarkozy que, tot i que va intentar posar contra les cordes el seu adversari, no va poder evitar que el socialista sortís del debat com a favorit. 

Si els pronòstics es compleixen, diumenge s'esdevindrà un gran canvi per França, però els resultats de les votacions transcendiran més enllà de les seves fronteres, i és que el paradigma europeu depèn en gran mesura del que succeeixi aquest cap de setmana. El líder del PS és molt capaç de canviar el quadre tal i com el coneixem, gràcies a haver plantat cara a Merkel per dir-li el que molts ja pensaven abans: "amb l'austeritat no n'hi ha prou".

No se sap si Hollande aconseguirà donar sepultura a l'hegemonia alemanya a Europa, tal i com pretén, però el que està clar és que ja es pot considerar el concepte Merkozy com a ben enterrat. La fermesa del socialista ha fet que Merkel ja no menyspreï la seva política i consideri seriosament la seva arribada a l'Elisi, tot deixant fora del tauler de joc a Sarkozy. Pocs es pensaven que la cancellera donaria marxa enrere per acostar-se a la política socialista, però així ha estat; fins al punt que el que encara és el president de França es mira des de fora com es negocia per canviar els continguts de l'agenda europea.  

Si les estadístiques no s'equivoquen i si, tot i el canvi de discurs forçat de Merkel, Hollande es manté fidel a les promeses electorals, la fi de l'austeritat econòmica dirigida per Alemanya, donarà pas a una més que possible pèrdua d'hegemonia. De la mateixa manera, s'abandonarà per fi una direcció política esquitxada constantment per la vida personal de Srkozy i un discurs xen`òfob, digne del general Pétain, que culpa els immigrants -en especial islàmics- de les desgràcies esdevingudes. Tot plegat sembla indicar que els elefants, tal i com es coneix els membres del PS, arribaran a l'Elisi, de tal manera que els paquiderms continuaran ocupant les primeres planes dels diaris. 


Bon bibliotecari, millor detectiu


La novel·la guardonada amb el premi de narrativa de la ciutat de Sagunt 2011 esdevé un relat atípic amb un assassinat com a punt de partida












"La biblioteca de Corbera era una mena de gran arxiu de crims de tota mena, de veritat i de ficció, però no se n'hi havia comés mai cap" fins que l'escriptor Màrius Moneo hi va fixar la ploma. El llibre mereixedor del premi de narrativa de la ciutat de Sagunt del 2011 és el testimoni d'un bibliotecari "repel·lent" que, de cop i volta, es veu acusat d'un assassinat que, aparentment, no té res a veure amb ell.


Moneo, amb tres premis literaris a l'esquena, adopta la veu d'un bibliotecari que basa la seva vida en els testimonis deixats per escriptors passats, que s'han convertit en la seva única companyia. L'autor -gràcies, en part, a la seva condició de filòleg- supera aquest repte i presenta un relat ple de referències literàries i artístiques que aconsegueixen representar perfectament la personalitat d'"aquell bibliotecari de 30 anys que s'havia iniciat en el sexe mirant la Historia del arte de Salvat".


L'assassinat, que es creua a la monòtona vida del protagonista, aconsegueix que deixi de ser un espectador i pugi a l'escenari; una successió de passions i emocions van embolcallant el bibliotecari, que assaboreix els plaers -i els pecats- de la vida i acaba reivindicant un carpe diem a una edat un xic avançada, tot envalentint-se a resoldre el crim.


L'etern lector es veu al centre d'una trama al més pur estil Agatha Christie: un assassinat disfressat de suïcidi i un mort a una biblioteca deixen espai per a una història d'amor i, fins i tot, per a una secta religiosa. Tot plegat es resol amb un llenguatge complex -propi d'un "rosegador de llibres"- però fluid, que no permet caure en la morbositat que aquests elements podrien provocar, a la vegada que crea un relat, si més no, peculiar.


Tot i això, el regust final no permet qualificar el llibre de novel·la negra. Més aviat, els crims actuen com a teló de fons per una afilada crítica social i política que, adobada amb la misantropia del protagonista, no deixa escapar cap funcionari, polític, educador...escenes que, per definició, són dramàtiques es tracten amb pinzellades subtils de comicitat que accentuen el menyspreu del protagonista cap a certs òrgans oficials.


Els crims actuen com un teló de fons per una afilada crítica social i política


L'únic retret que se li podria fer a aquesta novel·la és un final que s'esdevé massa bruscament i que deixa amb ganes de continuar gaudint de les dots detectivesques del protagonista, i és que pot arribar a semblar que el crim es resol gràcies a un cop de sort. Deixant de banda això, aquesta obra difícil de classificar és un capritx literari fàcil de llegir, amb lèxic lleuger però missatge profund; sens dubte, una excel·lent tria per al dia de Sant Jordi que permetrà el lector fugir dels tòpics repetitius que avui dia inunden les llibreries.