Carta a sor María Gómez Valbuena
Em costa
imaginar-me-la, tan fràgil i vella, mostrant una faceta freda i calculadora. Ha
de tenir fusta d’actriu per poder aprofitar-se de vídues desvalgudes i de
parelles desesperades sense despentinar-se. Què se sent fent la tasca d’una
cigonya, repartint nadons a dojo, sense que li pertoqués? Suposo que amagar-se
rere l’hàbit i la creu li ha facilitat la tasca: les monges són bones i ajuden
als necessitats...
-------------------------------------------------------
Benvolguda sor
María, primer de tot m’agradaria felicitar-la. S’ha guanyat el títol de Jekyll i Hide a pes. Mantenir una trama tant complicada durant
tants anys no deu ser pas fàcil...com s'ho ha fet per no enfonsar-se, per no
caure? Vostè sola ha estat la creadora de tota una màfia, res a envejar als capos. Dirigir-se a una mare que acaba
de donar a llum i dir-li que el seu fill ha mort demana molta sang freda: i,
després, vendre la criatura a una família fent el paper de benefactora...Ningú
sospitaria mai d’una monja...meravellós!
Va aconseguir
crear-se un nom al món de les adopcions. De fet, a la Clínica Santa Cristina, tothom
sabia que si volia un nen, vostè era la dona adequada. Però ningú no va veure
la relació entre el seu fitxer de nens orfes i el fet que s’anunciés als diaris
per ajudar vídues embarassades. Va
aconseguir amagar-li fins i tot a la seva congregació, las Hijas de la Caridad,
que ara assegura que “no posarà traves per tal que el cas s’investigui per la
justícia”.
Ara tot ha sortit a
la llum, però haver burlat les autoritats durant gairebé 30 anys té el seu
mèrit...”pecadors els hi ha a totes bandes” com diu el portaveu de la
congregació, però qui hagués pensat que l’autora de tot era una monja que havia
interpretat a la seva manera el missatge de Déu? Que de cop i volta es va creure
salvadora dels nounats condemnats a una família monoparental?
Un cop s’ha
descobert tot, m’agradaria fer-li una pregunta: què se sent? Com és això de
prendre un fill a una mare, de ser la causant de tanta felicitat i desgràcia en
un sol acte? Com ho feia per no sucumbir davant els plors d’una dona que
suplica veure el cadàver del seu fill? Suposo que, al seu parer, una vídua,
adúltera o soltera no podia proporcionar una bona llar a un nen. Potser, al cap
i a la fi, l’amor d’una mare no és suficient...
Si no tinc mal
entès, la preocupació que tenia envers els nens era tal que els trucava per
Nadal i els preguntava per les notes, si havien estat bons minyons...En
declaracions recents, assegura que tot ho ha fet “pel bé dels nens” però, entre
vostè i jo, és una qüestió de caritat o de diners? Fins on jo sé, la seva
recompensa no era únicament moral, per haver fet un bon acte...
Sigui com sigui,
ara ja tot s’ha acabat, les mares li han perdut la por i han reaccionat per
trobar els seus fills. 30 anys de mentides i d’enganys han acabat per descórrer
el vel i mostrar-la com “la monja que repartia nadons”, com aquella que s’ha
dedicat a repartir els nens que, com diu la dita, Déu havia criat.