dilluns, 20 de febrer del 2012

"Consigo que el público haga lo que quiero"

CÉSAR VINUESA, 37 años y lleva 15 como profesional del mentalismo
César Vinuesa no es el mentalista al que podamos estar acostumbrados, ha cambiado el frac por un polo Lacoste y el misticismo por una sonrisa de oreja a oreja. Se trata de un hombre de 37 años que, dispuesto a vivir de su pasión, ha decidido dar un vuelco a la magia mental. Tanto es así, que ha sido el primero en hacer lo que un mago nunca debería plantearse: revelar el truco de su número. Mezclado con pinceladas de humor, -rasgo poco frecuente en el perfil místico e introspectivo de un mentalista- Vinuesa nos revela cómo es capaz de sugestionar nuestras acciones sin que nos demos cuenta.
Jugando con la más aplastante de las lógicas, pretende dejar a su público boquiabierto sin trampa ni cartón, sólo con las posibilidades que ofrece la psicología. Según él, las respuestas simples ante actos impresionantes suscitan más asombro entre los espectadores. Este comportamiento no le ha dejado libre de la crítica de otros mentalistas que, aferrados al look clásico, siguen justificando sus números con poderes mentales. Por contra, Vinuesa  solamente con esta ciencia como arma, es capaz de saber en qué película estamos pensando o cuál será nuestra próxima elección. Con todo esto pretende hacernos ver que, como dice él mismo, la decisión no es nuestra, sino suya. 

¿A qué se dedica exactamente? El mentalismo no es lo único que hace, verdad?
Vengo del mundo de las multinacionales pero nunca conseguí combinarlo con el mentalismo...exige una dedicación completa. Mi vida ha ido por bloques, según lo que me apetecía. Digamos que vivo de emociones...si me gusta un proyecto, lo hago, no me preocupa el dinero. Ahora intento, al margen de las actuaciones, vivir de lo mío: he montado una empresa que se dedica a la producción televisiva, espectáculos...

Y porque mentalismo? qué le llevó a fijarse en esto?
Uno empieza como aficionado a la magia, luego te especializas en algo y yo acabé con el mentalismo. Básicamente me fijé en este tipo de magia porque creía que le hacía falta un cambio, no creía que estuviera acorde al siglo XXI.

En qué sentido?
En España se hizo famoso Uri Geller por doblar cucharas aprovechándose de la incultura de la sociedad de aquella época pero eso ahora no funciona, la gente ya no es tan crédula. Hace un tiempo tenía éxito hacer creer al público que el mago realmente tenía poderes, pero yo creía que se debía evolucionar y, a raíz de eso, acabé metiéndome en el mentalismo, con la buena o mala suerte de que se me dio bien y me enganchó.

Y ahora?
Fui el primero en España en practicar otro tipo de mentalismo, basado en cosas creíbles, no predico tener poderes mentales, es más, soy el único que cuento el truco.

Sobre el escenario, en directo?
Sí, básicamente porque no hay truco, se trata de cosas reales. Me he inspirado mucho en series como el mentalista, lie to me... en las que se ve lo que yo uso, el lenguaje no verbal, la psicología, la sugestión...

Y eso funciona?
He creado escuela: es más impresionante para el público decir que soy capaz de descubrir una mentira con la mirada que no presumir de hacerlo con poderes mentales, es más sorprendente hacerlo con técnicas sencillas. Yo tengo sugestionado al público y consigo que haga lo que yo quiero durante todo mi show. Al final, cuando explico que lo que ha sucedido estaba calculado mediante la psicología, la gente flipa.

De hecho Manolo Talman dijo una vez que el mentalismo no es ni magia ni esoterismo, sino psicología y estadística...
Sí, pero aunque estemos hablando de un íntimo amigo mío, debo decir que él afirma esto pero no lo practica. Sigue siendo el mentalista místico de los años 60 y, así como te dice que hace una cosa matemática, te rompe un vaso con la mente y, qué tiene eso de psicología? Ese rol ya no es creíble, el público ha llegado a aceptar que todo tiene una explicación. El problema del mentalismo viene cuando pretendes que la gente crea que eres capaz de adivinar el número de la lotería pero no te ha tocado nunca....

Pero usted en el 2005 predijo el gordo de Navidad en el programa de Ana Rosa...
Sí...pero a diferencia de mi gran amigo Anthony Blake cuando adivinó la lotería en el 93, que dijo que él "no compra", yo me guardé la sorpresa al final de sacar el décimo. Tienes que demostrar que es verdad que puedes adivinar el número, por el método que sea, y para ello debes tener uno...el mentalismo está perdiendo popularidad porque la gente no quiere sentirse engañada con explicaciones místicas, es que ya no cuela...

Y en este caso, qué explicación dio?
Estadística. Hay terminaciones que, por la razón que sean, salen más. Aunque este caso no sea el que mejor representa lo que yo hago, porque no hay nada de psicología, considero que se debe dar una mínima explicación racional. Luego, Manolo Talman, al que yo pedí que me acompañara, se encargó de darle el toque místico diciendo que había soñado el mismo número que yo había calculado, pero...qué va a soñar!

Pero el acierto no estaba asegurado, qué hubiera pasado en caso de error?
Yo jugaba con esa posibilidad, de hecho, preparé a todos los colaboradores para lo peor. Quería que estuvieran convencidos de que íbamos a fallar para que ellos mismos fueran los primeros sorprendidos. Si Ana Rosa no se quedaba con la boca abierta, desde casa pensarían que se trataba de un truco de cámaras.

Y usted, estaba preparado para lo peor?
Eso era lo de menos, me preocupaban más ellos. Yo ya estaba seguro de haber acertado.

Cómo? Jugaba con muchas posibilidades, si fuera tan fácil, todos seríamos ricos...
Ya...la estadística no es 100% efectiva... - dibuja media sonrisa -por eso al final la explicación no fue totalmente lógica y dejé, en este caso sí, un lugar para la duda. Pero este no es el tipo de número que me gusta hacer, lo mío es sugestionar a la gente con psicología en el escenario y hacer que actúen como yo quiero, provocar sus elecciones.

Un ejemplo?
En mi nuevo espectáculo, me voy a jugar en directo 5.000€, pero es mentira - se ríe-. Meto en una urna tapada un billete de 50€ y doy al público a escoger entre dos opciones: o el billete que yo he puesto sigue tal cual, o bien los 50€ se han convertido en 5.000€. Si la persona elige la opción correcta, se lleva lo que haya en la urna. Al final, no sólo no ganan el dinero, sino que yo les entrego previamente en un sobre lo que van a elegir. Yo ya sé qué van a escoger y esto se puede hacer con todo el público.

Con cualquier persona? Nunca ha escogido a alguien que se lo haya puesto difícil?
Sí claro. La primera regla es saber elegir a quien subes al escenario. Sacar siempre a alguien que sea sugestionable, pero si me equivoco, tengo que tener salidas para todo, lo último que puedo hacer es quedarme en blanco. Esa es la diferencia entre los novatos y los que ya llevamos tiempo.

Se ha equivocado alguna vez?
Sí claro, pero equivocarse es muy relativo, al final hay salidas. La gran ventaja es que el público no sabe qué voy a hacer y no sabe si me equivoco. Pero fallo muy poco, una vez de entre 300, porque los números que presento ya están muy rodados...Pero aún así subirse encima de un escenario es la mejor terapia del mundo, me lo paso genial.

Además, usted es de los pocos que mezclan mentalismo y humor, verdad?
Sí...no lo hago apropósito, soy así...intenté hacerlo serio un día y no me salió...si tienes poderes, por qué no puedes ser simpático? Pero este mundo sigue siendo muy clásico, nos hemos quedado estancados en otra época y ese es el problema: falta creatividad. Los trucos que antes se vendían como magia mental ahora se venden como psicología pero el espectáculo en sí no ha cambiado. No sólo hay que adaptar el envoltorio sino el contenido, porque no se puede doblar una cuchara de forma mística ni con psicología...

Y qué me dice de gente como Luis Pardo? Está claro que él no sigue para nada el look clásico ni místico de un mentalista...
Él ha cambiado el estilo de personaje, nada más. En vez de frac se viste de motero y en vez de música clásica pone a los ZZ Top, enseña sus tatuajes y pone tres calaveras en el escenario, pero sigue rompiendo vasos con la mente, doblando cucharas...hace lo mismo que los mentalistas más clásicos, pero con otro personaje. Él es de los que vende que su espectáculo es psicología, pero dime qué psicología tiene conducir una moto con los ojos vendados? No es para nada acorde a lo que presenta. Pero él no es una excepción, hace los mismos trucos que los demás mentalistas y por eso se necesita un cambio.

Podría hacerme una demostración de este cambio en el mentalismo que practica?
Venga! -en un trozo de papel dibuja un rectángulo rojo- si jugamos con la imaginación, esto podría ser muchas cosas, pero para mí es una pantalla de cine. Ahora, como si fueses un proyector, escribe el nombre de una película y dóblalo- le entrego el papel en el que he escrito el título de la película Pearl Harbour y lo rompe en pedacitos-. No has escogido la película que has querido tú, sino la que he querido yo y te voy a demostrar cómo lo sé. Es una película americana y, te diré más, seguro que está ambientada en los años 40 o 50, porque hemos estado hablando mucho de los Estados Unidos de mediados de siglo y, por tu edad, apuesto a que será de trama romántica. -Llegados a este punto empiezo a sorprenderme y a preguntarme si realmente he escogido esta película por que la había visto el día anterior o si es cierto que él me ha sugestionado...-. Si hablamos de una trama ambientada en los 40, seguramente tendrá que ver con la II Guerra Mundial y, siendo así, no puede ser otra que Pearl Harbour. ­-Sin salir de mi asombro, me río y asiento con la cabeza ante una explicación tan lógica de algo tan impresionante-.

Increíble...y esto lo haría así, tal cual, encima del escenario?
Sí, la única diferencia es que al principio del show te habría dado una cajita en la que habría habido el DVD de Pearl Harbour. Así te demuestro que he sido capaz de sugestionarte desde el principio sin que te des cuenta y que, en realidad, la película no las escogido tu, sino yo.

El Barça vuelve a casa con tres aspirinas en el bolsillo

Merecida victoria blaugrana contra el Leverkusen, que les coloca con un pie en cuartos



El Barcelona vuelve a casa con una victoria holgada en el BayArena del Leverkusen reafirmando su condición de campeón europeo. El equipo de la Bayer le proporcionó a los de Guardiola la aspirina que necesitaban para recuperar la autoestima y curarse de los baches que han dificultado el camino hacia el título de Liga. Debido a la reciente derrota en el Reyno de Navarra, donde se vio el peor juego mostrado por el Barça en mucho tiempo, a los azulgrana les hacía falta un partido así para acallar los rumores sobre el famoso fin de ciclo.
Con unas temperaturas muy parecidas a las del pasado sábado en Pamplona, el campo del Leverkusen lucía un aspecto completamente distinto. La lluvia que regaba el cuidado césped alemán también ayudó a que el que el esférico bailase al son del ritmo barcelonista sin preocuparse de las irregularidades del terreno.
La ausencia de jugadores clave en el campo ha sido un handicap para ambos equipos. Las lesiones de Ballack y Samb en el bando germano los han obligado a presentar un juego aún más defensivo de lo normal; por parte de los catalanes, la falta de Xavi y Piqué en la medular del campo restó fluidez a la circulación del balón.
La primera parte del encuentro se caracterizó por un Barça mucho más concentrado y sincronizado que en los últimos partidos. Un Leverkusen muy cerrado en su campo permitió al Barcelona una acaparadora posesión - que en más de una ocasión superó el 70% - y les brindó numerosas ocasiones de gol debido a claros errores defensivos. Así llegó el primer tanto del partido, nacido de las botas de Messi, regalando un pase al hueco a Alexis que, después de una carrera en solitario, batió a Leno con un chute raso a escasos cinco minutos del final de la primera mitad.
Un juego impreciso y caótico se impuso en los primeros minutos de la segunda parte, beneficiando el juego de los de Dutt. Los germanos ganaron terreno hasta la línea de fondo aprovechando algunos despistes por parte de la zaga del Barça. Gracias a un centro llegado de la derecha en el minuto 52, el balón llegó a la izquierda, donde Kadlec saltó y remató de cabeza para superar a Valdés.
El empate fue el toque de atención para que el conjunto azulgrana volviera a centrarse y tres minutos más tarde, volver a ponerse por delante en el marcador de nuevo por obra de Alexis. La jugada nació otra vez en el medio campo, esta vez con asistencia de Fábregas a los pies del chileno, que culminó con un mano a mano con el guardameta.

A partir de este momento, el Leverkusen retrocedió de nuevo a su campo y le entregó el control y la posesión del cuero al Barcelona. Los alemanes quisieron evitar de todas las maneras posibles un nuevo gol endureciendo la defensa. El árbitro penalizó esta agresividad con dos cartulinas amarillas a Corluka y a Gonzalo Castro.
A diez minutos del final, el Leverkusen se lo jugó todo a una sola mano para intentar lograr el empate. Abrió sus líneas y salió de su madriguera para llegar a la portería azulgrana. Pero fueron los de Guardiola los que sentenciaron el encuentro con el último gol. En un contraataque después de un intento fallido de los alemanes, Messi abre a la banda para Alves, que en vez de rematar optó por devolver el balón al argentino. El 10 del Barça remata a placer sellando así el marcador con el 1 a 3 definitivo.
Estos tres goles han sido como tres aspirinas para recuperar el buen juego del Barcelona que ha enamorado a Europa en esta velada de San Valentín y vuelve a casa con la eliminatoria a cuartos prácticamente sentenciada.

"La T-11 podria pal•liar la pujada de preus de TMB"


EDUARD ZAPATER MARTÍ, usuari del metro de 21 anys.

La Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona ha posat en marxa la iniciativa      T-11. Consisteix en deixar la T-10 en un lloc visible quan s'hagin esgotat els viatges per tal que algú altre aprofiti el transbord. Així cada tarja podrà fer un mínim d'11 viatges.

Coneixes la iniciativa T-11?
Sí, penso que és una bona iniciativa per pal·liar l'augment de les tarifes del transport públic. Trobo que els preus són massa alts i així, si col·laborem entre tots, encara ens podem estalviar alguns viatges...


Com la vas conèixer?
Pel Facebook, en una pàgina recomanada que em va redirigir al blog que ho explicava

Les targes es deixen a les marquesines per que la gent les aprofiti. T'hi havies fixat abans de conèixer la iniciativa?
Sempre n'havia vist, però fins que no vaig conèixer la T-11 no m'imaginava que servien per això...- mira cap a les taquilles del metro i riu - em pensava que eren targes esgotades que la gent deixava allà per no llençar-les a les escombraries....  


Les has fet servir mai?
No, tot i que ho vaig conèixer a principis d'any, com que gairebé sempre em moc en bicicleta no n'he tingut gaires oportunitats, però em crida l'atenció...


Si fas tants pocs viatges, quin tipus de tarja fas servir, T-10, Bitllet senzill...?
Com que faig com a molt 2 o 3 viatges setmanals, utilitzo el Bitllet senzill. Tot i que moltes vegades faig servir la T-mes de la meva mare...


Saps que això és il·legal, oi?
Sí, però com que els revisors mai no m'han demanat el DNI per comprovar que realment fos meva, encara no he tingut cap problema, i això que m'estalvio...

Si la gent s'acabés mobilitzant, quines conseqüències creus que tindria la iniciativa T-11?
Actualment no hi ha prou ciutadans que la coneguin ni que la practiquin com per que els Ajuntaments actuïn al respecte. No trobo que això els preocupi massa a curt termini...però si la gent es posés d'acord, crec que es podria arribar a pactar una baixada de preus.


De fet, ja es va fer un cop...
Ja, tot i que va ser per la crisi i momentàniament, tenim el precedent. És a dir, que la capacitat de retractar-se o rectificar dels Ajuntaments no és pas impensable...

A tu, com a usuari, què et semblen els preus?
La pujada de la T-10 i del Bitllet senzill ha estat excessiva i el preu és ara també excessiu...si l'increment  hagués sigut més moderat, ningú no s'hagués queixat i la gent no es colaria tant.


I tu, t'has colat mai?
Sí, com que vaig molt en bici, pagar 2€ per fer només un viatge em sembla més que excessiu...però només em colo al Tram. No hi sol haver revisors per impedir que la gent es coli, en canvi al metro i al bus, des de les últimes pujades, la presència de revisors ha estat constant.

En busca del taxista perfecte


Segons l’EuroTest, Barcelona és la ciutat europea que ofereix un millor servei de taxi


Un home de negocis puja a un taxi, porta una maleta de dues rodes i demana en anglès si podrà pagar amb targeta de crèdit. Aquest és el perfil dels inspectors de l’informe EuroTest, que han avaluat el serveis que ofereixen els taxis de 22 ciutats europees. El mistery shopper (client d’incògnit) no fa l’efecte de conèixer la ciutat ni sembla tenir pressa i, sense que el conductor sospiti res, avalua una ruta típica de la ciutat, prèviament estudiada.


 Segons els aspectes observats, el taxista perfecte és aquell conductor amable i atent que parla anglès, és capaç de recomanar punts turístics, ajuda amb les maletes i, que a més, no es perd mai, per evitar que el preu de la carrera ascendeixi innecessàriament. Tot i que ningú no és perfecte, el taxista que més s’hi acosta és el barceloní. Els habitants de la ciutat comtal gaudeixen de conductors atents, amables i respectuosos amb la normativa, que condueixen vehicles nets per la que és la quarta ciutat europea més barata de recórrer en taxi. Però tenen un handicap: el domini de l’anglès.


 Els inspectors d’incògnit han pujat a 10 taxis diferents de cadascuna de les 22 ciutats testades. El client, vestit com si vingués a la ciutat per un viatge de negocis, recorre 5 rutes típiques per turistes (de l’aeroport a l’hotel, d’aquest al restaurant...) tant de dia, com de nit. Tot això, mentre amb un GPS comprova que el taxista segueix el camí més curt possible i no fa rutes alternatives, aprofitant que porta al seient de darrera un home que no coneix la zona.


 Segons els resultats de l’EuroTest, a Barcelona es va realitzar també la millor carrera. Per contra, la pitjor va ser un recorregut diürn per Roma a un taxi amb una finestra trencada i mocadors escampats per terra conduït per un home no gaire ben vestit ni net. A més a més, el cost total del viatge va ser un 60% més car ja que el taxista va arribar a perdre’s dos cops. I això que tots els camins porten a Roma.

“Quan estàs sobre la corda ets lliure”

GIULIA BASTIANI, italiana de 28anys que dedica la seva vida a l'slackline



A la platja de la Marbella una noia rosa, vestida d'esport tensa una corda elàstica entre dos palmeres i es disposa a pujar-hi.
Perdona, què fas?
No ho coneixes? Es diu Slackline, és semblant a la corda fluixa. La tenses i, un cop a sobre, fas el que vulguis, acrobàcies, figures...

 Pel teu accent sembla que no ets espanyola, m’equivoco?
Sóc italiana, vaig venir aquí al 2006 i des de llavors que practico l’slackline.

 Vas venir a Espanya per aquest esport o no hi té res a veure?
I ara! Vaig venir per fer un curs d’espanyol. Llavors vaig decidir quedar-me i vaig començar a treballar en una òptica, però algú em va parlar de l’slackline i...

 Vols dir que ja no hi treballes? Penses dedicar-te a això?
Sí, ho vaig deixar i ara em puc presentar a totes les competicions que s'organitzen, encara que no tingui el nivell suficient com per guanyar-les...però es tracta de pràctica.

 Però es pot viure d’això?
Com a esportista és molt difícil, per això m’agradaria dedicar-me a organitzar trobades, competicions...

 Has canviat la teva vida en funció a l’slackline, què té que t’enganxa tant?
Quan estàs sobre la corda ets lliure. A més et canvia com a persona, millores la concentració i això es nota a la vida quotidiana...Ara mateix podria afrontar qualsevol problema sense alterar-me.

 Tens pensat quedar-te aquí?
No ho sé, ja he estat a molts llocs com París coneixent els millors en l'slackline. Per exemple ara marxo a Alemanya per una competició, així que no sé ben bé què faré.

 Molta sort amb la competició. Suposo que entrenes molt?
Sí, vinc aquí cada dia. - mentre és a la corda uns nois se la miren i aplaudeixen - Això és molt normal...a hores d'ara ja dec ser amiga al Facebook de tothom que passa per aquí. A propòsit d’això, sempre que vulguis venir a provar, ja saps com trobar-me...

Pilar Rahola: “quan no quedi cap altre causa, encara quedarà la causa de la dona”


La periodista catalana Pilar Rahola va rebre ahir el Premi Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista per un periodisme atrevit i compromès, atorgat per la Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC). Rahola va afirmar al seu discurs d’agraïment que encara s’ha de “lluitar molt” per tal que les dones aconsegueixin “el mateix nivell que els homes i puguem dir la nostra”.
L’ADPC compta amb 19 anys d’història i va triar la Facultat de Comunicació Blanquerna (Barcelona) per celebrar l’entrega de premis anuals per una Comunicació no Sexista. Juntament amb Pilar Rahola, nou guardonats més, com el diari Expansión, l’Ajuntament de Sant Boi o el programa Polònia, van rebre com a premi un retrat de la fotògrafa barcelonina Colita.
L’Associació de Dones Periodistes de Catalunya lluita contra “la intoxicació informativa” per tal de reflectir millor la realitat, tal i com va afirmar la seva vicepresidenta, Lina Barber. Durant l’acte va afegir que el periodisme esta vivint “una revolució sense precedents” i que, per tant, ha de ser “més exigent” i “mimar” les paraules i el llenguatge per poder “canviar els valors” establerts.
.
Sandra Vicente Barreira
-----------------------------------------------------------------------------
Tot i que no era necessari, hem trobat oportú fer una aclariment sobre aquesta notícia.
Quan vam mirar la llista d’Europa Press, vam veure que l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya celebrava un acte per“La Comunicació no Sexista”. Com que ens pensàvem que seria una xerrada, vam decidir assistir-hi.
Quan vam a la Facultat de Comunicació Blanquerna, vam veure que en realitat es tractava d’una entrega de premis però, ja que Pilar Rahola era una de les guardonades, vam pensar que seria profitós entrar-hi.
Així doncs, encara que no es tracta d’una roda de premsa, era un acte tancat i, com que n’hem pogut extreure una notícia i declaracions de persones conegudes, hem decidit publicar-la igualment al bloc.
Per últim, ens agradaria destacar un fet que ens va sobtar una mica. En sortir de l’acte, s’entregava una bossa a totes les assistents. A l’interior, hi havia productes de bellesa femenins. Des del nostre punt de vista, aquest regal té un punt de contradicció amb l’objectiu de l’entrega de premis: guardonar la comunicació no sexista. Si s’han de desmuntar tòpics sobre el món de la dona, aquest és un bon començament?
.
Meritxell Vilamala i Sandra Vicente

Els professionals asseguren que les retallades en sanitat i educació disminuiran la qualitat dels serveis


Les recents retallades en sanitat i educació, que proposen abaixar les despeses d’aquests sectors públics amb la reducció dels salaris dels professionals, entre d’altres mesures, han causat nombroses queixes. El personal sanitari, mestres i alumnes han expressat el seu descontent a través vagues o manifestacions, com les que van protagonitzar les universitats el passat 17 de novembre.
Les protestes esgrimeixen que “les retallades es noten en el desànim i en la professionalitat”, com afirma el professor de filosofia i llengües clàssiques de 52 anys, Juan José Megías, que afegeix: “per molt que t’agradi la teva feina, quan veus que la vida puja i cobres menys, t’ho penses”. La seva dona, infermera assistencial d’urgències de 26 anys, Raquel Gutiérrez, assegura que els professionals afectats “creiem que hi ha altres àmbits on es podria haver retallat i salvar la sanitat i l’educació”.
Aquest matrimoni, format per una infermera i un professor, s’ha vist afectat de primera mà per les retallades dels dos sectors. Com moltes altres persones perjudicades, asseguren que l’actual situació “no és bona” per la qualitat del serveis de la sanitat i l’educació, àmbits que consideren “els pilars de la societat”.
--------------------------------------------------------------------------------------------
Què ha canviat, en general?
Juan José Megías: En educació una retallada d’un 10% afecta. Com que no es poden contractar més professors, ara hem de fer més hores lectives, a la vegada que ens baixa el sou. Això es nota en el desànim i en la professionalitat dels mestres.
Raquel Gutiérrez: en l’àmbit de la sanitat es nota moltíssim en l’atenció que se li dóna als pacients. Se’ls dedica menys temps, simplement perquè no es vol contractar un altre metge. I això repercuteix en la motivació dels metges i infermeres.
Així que esteu d’acord quan es diu que les retallades fan baixar el servei, en part, a causa de la motivació del professional?.
J: Sí, sí. Per molt que t’agradi la teva feina, quan veus que a mida que la vida puja, cobres menys, t’ho penses.
Però estem parlant de professions vocacionals. No és dolent que el servei que rep l’alumne o el pacient es vegi afectat a causa de la motivació del professional?
R: En el nostre cas s’hauria de pensar que el benefici del pacient és el primer però, atendre tothom com toca, demana més hores de feina i això ningú no t’ho paga.
Quin és l’àmbit que s’ha vist més perjudicat i el que ha afectat més al professional?
R: Com que sanitat és un servei més prioritari, trobo que és més susceptible als efectes de les retallades que no pas l’educació.
J: i el personal sanitari és també el més perjudicat, tenen contractes més precaris que molts professors i això ha propiciat que molta gent marxi fora a exercir.
R: Per això, creiem que hi ha molts altres àmbits on es podria haver retallat i salvar l’educació i la sanitat, que són els pilars de la nostra societat.
---------------------------------------------------------------------------------------------
Elaborar una entrevista ha estat una feina força diferent de les anteriors. Al principi, en fred, no sabia de què havia de tractar ni a qui fer-la. Però, finalment, amb la vaga universitària encara recent, vaig decidir enfocar-ho cap aquí i, ja que la dona del meu professor de filosofia i llatí del Batxillerat és infermera, vaig pensar que seria interessant recollir l’opinió d’un matrimoni format per un membre de cada sector.
Tot i que, en un principi, no saber què preguntar fa respecte, ha resultat una feina molt interessant de fer. Després d’haver trencat el gel amb una pregunta general, la conversació va començar a fluir i, a partir d’aquí, les preguntes venien soles.
La veritat és que, un cop acabada, tinc la sensació que m’he deixat coses importants sense dir, per qüestions d’extensió, però en definitiva trobo que ha estat molt maco d’escriure. Amés, sens dubte, el fet de comptar amb les experiències d’una persona en concret dóna més color a una notícia que si es fonamenta només amb dades objectives.
.
Sandra Vicente Barreira

Per què periodisme?

Si sóc sincera, no sempre he tingut tan clar com ara que em volia dedicar al periodisme. Però, poc a poc, la idea de narrar una realitat que no sempre es presta a ser explicada, d’imposar-me a aquells que volen amagar fets per un interès propi, va fer que m’interessés per aquesta professió.
M’agrada conèixer allò que passa al meu voltant, per què succeeixen les coses i quines conseqüències tenen i, per això, també ho vull explicar a les persones que tenen la mateixa curiositat que jo. Trobo que és bonic saber que, dia rere dia, has aconseguit captar l’atenció d’algú, que li has explicat quelcom que no sabia o que, simplement, ha estat gaudint uns minuts d’allò que tu has escrit. Només per això, ja valen la pena les hores de treball.
No vull ser una “heroïna del periodisme” com deia David Randall, no em veig com una reportera intrèpida esquivant els trets de la guerra d’un país llunyà ni res semblant. Sí que és cert que si trobo alguna fet interessant, estiraré del fil fins on em porti, però em crida més l’atenció la realitat quotidiana, aquella de la que estem envoltats i ni ens n’adonem. Vull agafar aquestes veritats i analitzar-les, aprofundir-hi i no deixar-me res sense dir. Per aquest motiu, trobo que un gènere com la crònica seria interessant de desenvolupar. M’agradaria que el meu futur professional tingués a veure amb aquesta vessant del periodisme però, qui sap on serem d’aquí 10 anys?
.
Sandra Vicente Barreira

Què ens espera?


Què ens espera d’aquí quatre anys? Aquesta va ser la pregunta que teníem en ment els 24 joves potencialment periodistes que ens vam trobar dimecres passat a parlar sobre el futur de la professió. Contextualitzat per les dures descripcions de l’actualitat periodística de Ramonet al seu llibre La explosión del periodismo, vam encetar un debat per parlar sobre la nostra visió del tema.
Personalment no crec que el periodisme sigui una professió que tingui una cadira a una redacció per a tots els llicenciats. I tampoc ho creia així abans de llegir el llibre. Sé que està passant per moments difícils; la societat i el món està canviant i, amb ella, les necessitats informatives de la població. A més, la gran revolució que ha suposat Internet complica les coses. La Xarxa proporciona dades per a tothom de manera indiscriminada i això, que d’entrada sembla una cosa bona, és una arma de doble fil per al periodisme.
El periodista ha de saber com continuar conquistant el lector i, en aquest sentit, té el vent de cara. El poble continua sent una comunitat amb ganes d’informació de qualitat i, si mirem enrere, el món ha patit canvis socials més grans que el que ha suposat la Xarxa. El bon periodisme, el que sobreviurà a la crisi econòmica i a la informació gratuïta, està format per professionals caracteritzats per saber adaptar-se a la realitat i explicar-la de manera fidedigna. I personalment crec que els joves hi tenim un lloc en aquest futur, no només perquè dominem les noves tecnologies que determinaran la difusió de la informació, sinó perquè representem una porció de la societat amb criteri i que té ganes d’estar informada per professionals.
.
Sandra Vicente Barreira

Primeres passes i primeres caigudes


Fa uns quants dies se’m va encarregar, juntament amb alguns companys de facultat, que dissenyés la portada d’un diari. Aquesta va ser una pràctica que, com gairebé totes les que he fet en el transcurs d’aquest mes i mig que porto a la universitat, m’ha fet sentir com si de debò fos a una redacció. Sé que acabo de començar el camí per convertir-me en periodista, que em queden moltes coses per aprendre i que, si ho aconsegueixo, la realitat serà més dura que les pràctiques universitàries, però tot i així, cada cop que inicio una experiència d’aquest tipus, em reafirmo en la decisió que he pres.
Ens vam trobar davant de més de 20 notícies diferents que aspiraven a ser portada del nostre diari fictici. Crec que, fins aquell dia, no vaig ser conscient de la quantitat de treball que es descarta diàriament a l’hora de publicar un diari. Hi ha moltíssimes peces que no tenen cabuda en la premsa, però aquesta mateixa decisió també és una feina dura. Ho vam debatre en equip i, seguint els criteris de selecció, vam dissenyar una portada que després de tot, no va resultar tant satisfactòria com crèiem. Va ser una experiència nova, acostumada al treball individual, la feina en equip va ser una demostració diferent de la complexitat que ens espera quan sortim de la facultat.
.
Sandra Vicente Barreira

La Guàrdia Urbana tanca per una nit la sala Razzmatazz degut a l’actitud dels assistents


.
La sala Razzmatazz de Barcelona es va veure obligada a tancar les seves portes ahir a la nit per ordres de la Guàrdia Urbana, a causa dels “allaus que es van formar” a l’entrada del local. Una hora i mitja abans de l’obertura, la discoteca va decidir trucar la Guàrdia Urbana per tal que controlés el comportament dels joves que esperaven a l’entrada i que no van fer cas de les advertències del cos de seguretat del local.
Razzmatazz es disposava a celebrar la festa “By the face” en que l’entrada és gratuïta. Per això, un gran nombre de persones esperava a les portes de la discoteca, però degut a que “feien cas omís de les advertències de mantenir una actitud tranquil·la”, la sala es va veure obligada a trucar la Guàrdia Urbana per “poder controlar el volum d’assistents”, segons el comunicat que el local ha publicat al seu web.
La Guàrdia Urbana va veure com el local era incapaç d’obrir les portes degut als “allaus d’assistents” i, després que els joves no permetessin l’accés de la policia local a la sala, va decidir tancar-la. També es va desallotjar progressivament la via per evitar qualsevol incident. El dia següent, Razzmatazz va disculpar-se per les molèsties i va demanar que “s’entengui que en casos com aquest, la seguretat és primordial”



Aquest fet va tenir lloc el dimarts 11 d’octubre del 2011 i, per tant, es publicaria el dia següent. Crec que aquest tipus d’esdeveniment és apte per qualsevol tipus de mitjà, però com que no disposo de fotos ni suports gràfics, seria més adient per un diari o la ràdio.
Segons jo crec, sí que és una notícia i s’ajusta a allò que hem tractat a classe, ja que és un esdeveniment actual, inusual i que pot crear temes de discussió entre el públic. A més, jo he tingut accés directe a la informació i segueix l’estructura preestablerta (el lead, la piràmide invertida, respon a les 6 w’s...)
Pel que fa al tipus de notícia seria fortuïta, ja que no s’ha pogut preveure; amb un contingut subjectiu, perquè no és una informació necessària de saber; amb fonts oficials (he tret les cites del comunicat que va publicar la discoteca al web) i de primer nivell, ja que jo mateixa vaig veure el comportament dels joves.
Vaig obtenir la informació perquè aquella nit havia sortit a sopar per la zona i, en tornar a casa, vaig veure com els joves que no havien pogut accedir a la discoteca n’ocupaven els carrers propers i com la Guàrdia Urbana els intentava desallotjar. Vist això, vaig decidir informar-me i vaig trobar el comunicat que el local havia publicat i amb ell tota la informació que em faltava per escriure la notícia.
.
Sandra Vicente Barreira

Sting rescata un nen d'un pou a Springfield (EUA)


El famós cantant anglès Sting va rescatar ahir un nen de 10 anys que havia caigut a un pou a la localitat d'Springfield, als EUA. El rescat es va dur a terme gràcies a una excavació paral·lela realitzada per la major part dels habitants del poble. Va ser l'exmembre dels Police qui, finalment, va aconseguir treure el petit a la superfície.
El menut, Bart Simpson, havia fet creure els seus veïns que havia un nen atrapat al pou, amb l'ajuda d'una ràdio que hi havia deixat al fons. Va ser intentant recuperar l’aparell per tal que no el relacionessin amb l'engany -que havia causat un gran impacte al poble-, quan el menut va caure al dipòsit i hi va quedar entrampat.
Els veïns van fer un primer intent per treure’l del pou però aquest era massa estret com per operar-hi amb llibertat i van demanar l'ajuda de les autoritats, que els va ser denegada per “manca de recursos”. Finalment, els pares del menut, amb l’ajuda d’Sting –que era a la ciutat gravant un disc benèfic­–van prendre la iniciativa i van reunir la col·laboració del poble per cavar un accés paral·lel al pou. El rescat va ser un èxit i va ser el cantant el primer en tenir contacte amb el menut per tornar-lo a casa seva desprès de tres dies d’aïllament, on ara descansa i es refà de l’incident.
.
Sandra Vicente

Què és el periodisme i quines són les seves funcions


El periodisme és aquella professió que alguns anomenarien “art” que té com a objectiu mantenir la població informada de tots aquells fets que tenen una rellevància significativa. Però el periodisme no es dedica només a nomenar fets de manera objectiva, sinó que, des del coneixement, analitza els esdeveniments i ajuda al lector a formar-se una opinió determinada sobre l’actualitat. Aquesta feina és elaborada pel periodista, però aquesta figura no és només responsable d’elaborar un escrit entenedor i clar, a més té una responsabilitat que dóna com a resultat la publicació final. El periodista és un professional independent que ha d’actuar amb criteri per poder ajudar a la societat a complir el seu dret d’estar informada. D’aquesta manera, ha de decidir quins són els fets més rellevants que s’han d’explicar, atorgant-los una importància determinada. Ha d’actuar com els ulls i les orelles del públic i ha de guiar-los de manera que puguin obtenir una informació fiable. A més, en la mesura del possible, ha de procurar que els seus escrits siguin atractius, però sense caure en el sensacionalisme ni deixar-se influir per aquells que tenen el poder, ja sigui polític o econòmic. En definitiva, el periodisme és un servei a la societat.
.
Sandra Vicente Barreira

15 anys de TNC


El Teatre Nacional de Catalunya inicia una nova temporada apostant per les grans obres literàries de tots els temps
Des de la temporada 1996/97 el TNC ha estat oferint obres de qualitat que han gaudit de gran acceptació entre el públic. Gràcies a això i als espais que acullen els espectacles que hi són representats, aquest teatre ha aconseguit un gran renom entre les sales barcelonines i de tota Catalunya.
Quinze anys després de la seva inauguració, s’obre una nova temporada amb una molt bona resposta en un moment especialment conflictiu i, malgrat els ajustos que ens veiem obligats a adoptar, ens obstinem a no abaixar la qualitat dels espectacles, segons paraules del director artístic del TNC, Sergi Belbel. Així doncs, aquesta temporada 2011/12 ens ofereix una cartellera amb un total de dotze obres que adapten grans legats literaris com El compte Arnau o Una vella, coneguda olor, dels catalans Joan Maragall i Josep M. Benet, respectivament. També hi ha lloc per als escriptors estrangers com Oscar Wilde, amb l’adaptació de la seva obra El crim de lord Arthur Savile o El mercader de Venècia de William Shakespeare. Els més menuts també podran gaudir del teatre amb representacions com Polzet o Raoul, una barreja de circ, dansa i poesia escènica. Amb propostes com aquestes el TNC arrenca aquesta especial temporada en la que celebra el seu quinzè aniversari.
.
Sandra Vicente Barreira